Portada > BLOG

BLOG

UN TRET AL CAP (12/10/2018)

Entrevista a Pau Miró, dramàturg i director de teatre

Pep Barbany

“Em venia de gust que se sabés tot dels personatges, que no us enganyessin, que fos tot èxplicit: la seva ideologia, les seves expectatives i els seus sentiments”

 

Fa molts anys que vius a Barcelona, encara ests sents granollerí?

Sí, la família i els amics són d’aquí, i per a mi això és el que et fa dir d’on ets.

Així doncs, et fa una il·lusió especial estrenar la teva ciutat?

Normalment la relació que tens amb el públic sempre és anònima, tu no coneixes el públic. Però a Granollers hi ha més gent que et coneix i em fa gràcia saber si els ha agradat. És com despullar-se d’una manera que, tot i que no em fa vergonya, sí certa inquietud, però en positiu, amb il·lusió. Que et vegi algú que et coneix et fa més coseta, perquè el que has viscut et nodreix i marca els teus textos.

Ja fa catorze anys que” Plou a Barcelona” es va representar al Teatre de Ponent. Com et va marcar aquella obra com a dramaturg?

Va ser l’obra que em va fer enlairar. De cop i volta era la primera obra que escrivia que tenia crítiques fantàstiques, la van traduir a diversos idiomes i va ser tot un fenomen per a mi. A més, va coincidir amb el boom de la dramatúrgia catalana, i jo estava allà. La van fer durant més de deu anys a molts països, i ser l’inici d’alguna cosa que jo no havia sospitat. Recordo que llavors vaig pensar: “podré fer una carrera com a autor”.

Tu vas estudiar interpretació a l’Institut del Teatre: com vas arribar a l’escriptura teatral?

Ja des d’un inici tenia inquietuds en l’àmbit de l’escriptura, i alguna cosa ja apuntava. Després vaig fer molts cursos a la Sala Beckett. Jo crec que la vaig “subvencionar” durant uns anys de tants cursos que vaig arribar a fer-hi... Era una cosa que m’apassionava! A més, vaig tenir mestres molt potents, com Xavier Albertí o Sánchez Sinisterra, i rebre classes d’ells en aquella època ha estat una de les coses més estimulants de la meva carrera.

Què va suposar per tu el boom de la dramatúrgia catalana?

Va ser un privilegi per els que ens va tocar, pels que érem allà, en el lloc i el moment oportú. Després has de tenir la paciència de fer les teves propostes i encertar, i que agradin! Però indubtablement va haver-hi una tempesta perfecta i es va demostrar que quan tothom suma les polítiques culturals funcionen. Perquè en aquest país i en el món del teatre no n’hi ha prou amb fer la teva feina, cal anar més enllà i mirar a llarg termini.

Creus que aquí no es valora els autors fins que triomfen a fora?

Sí, i posaré un exemple. Vaig acabar estrenant a Madrid “Plou a Barcelona” perquè havien sentit que havia estrenat la versió italiana al Piccolo de Milà i havia estat un èxit. I a Catalunya també, era quan triomfaves a fora que et miraven diferent i finalment pensaven:  “Ah, potser sí que tens alguna cosa a dir”.

Durant molts anys vas ser una “jove promesa”. Ara ja et sents “consolidat”?

Durant una època esperava que arribés aquest reconeixement, i no arribava i em sorprenia, i m’emprenyava, i pensava “té sentit això?”. Però cal acceptar que funcionem així. La veritat és que el reconeixement que he tingut a fora ha compensat una mica les dificultats d’aquí. I actualment em sento consolidat, tinc feina cada any, tinc projectes, i les obres funcionen. Sé que no em puc queixar de com m’ha anat!

Creus que potser no has estat prou present als mitjans o a les xarxes socials?

La veritat és que el soroll mediàtic cada vegada m’atabala més, i és una energia que no vull malgastar, prefereixo passar desapercebut. Està clar que aquesta exposició a l’aparador té els seus rèdits, i va haver-hi una època que semblava que era obligatori fer això. Però el fet de poder seguir treballant sense haver de jugar a aquest joc per a mi és molt important.

Com va sorgir la idea d’escriure “Un tret al cap”?

Jo consumeixo premsa cada dia, i escolto la ràdio, i estava preocupat pel tema periodístic des que es va començar a parlar de les “fake news”. Es va fer tan evident la manipulació als mitjans, que vaig pensar que volia tractar el tema de la intoxicació. Aquest va ser el punt de partida.

Molts periodistes han sentit que realment parlaves del seu dia a dia. Com ho has aconseguit?

Vaig parlar amb periodistes, em van parlar de la precarietat, de la dificultat de tractar determinats temes, i és una batalla diària, que crec que tothom, en una mesura o una altra la té a la seva feina.

I finalment acabes parlant de molt més que periodisme sinó de persones...

Sí, la pregunta què em faig a l’obra se la pot fer un periodista, però també una altra persona de qualsevol professió: quina és la relació ètica que tens amb la teva professió? Fins a on et compromets? Fins a on fas el que et convé i no et compliques la vida? Fins a quin punt calles o mires cap a una altra banda? Realment et qüestions la teva feina? Quines trampes et fas?

Potser un acaba tornant sempre a territoris similars...

De fet, el tema de l’obra també té a veure amb com a mi m'agrada parlar dels temes. Quan escullo un tema en realitat el tema és el vehicle que em permet entrar en un món. No m’interessa fer un retrat exhaustiu. I en aquest cas no em vaig voler quedar en la praxi del periodisme, sinó en com viuen la pràctica diària, en què se’ls exigeix, en com els afecta, aquesta part humana els condicionava la seva relació amb la feina.

Traslladant-ho al teu terreny, ets sents lliure? T’autocensures temes?

Jo crec que sóc més lliure del què em penso. Però sí que és veritat que la indústria teatral durant la crisi va condicionar molt el producte teatral, i tothom volia uns paràmetres, era molt difícil fer alguna cosa arriscada. Et deien “la gent no vol venir al teatre a pensar, vol evadir-se”. I encara que ho vulguis negar, d'alguna manera aquests comentaris et predisposen.

Potser la precarietat ens porta a acceptar coses que abans ni ens plantejàvem?

Efectivament! I un es pregunta si val la pena explicar històries condicionades per això, quan en realitat potser el que necessitem és parlar seriosament dels temes per avaluar-los i mirar-los des perspectives diferents.

Creus que consumir un periodisme “brossa” ens afecta?

Sí, i jo crec que el que consumim ens afecta segur, i per tant és perillós. Potser hauríem de preguntar-nos si en realitat aquesta necessitat d’evadir-nos que tenim és una trampa que ens fem a nosaltres mateixos, una condescendència que no ens fa cap bé. Ens autojustifiquem dient: “ui, quina vida més dura tinc, perquè he treballat molt i ara el que necessito és veure alguna merda a la televisió”. Però això va baixant sistemàticament el nostre nivell d’exigència. És necessari desconnectar, però en el fons tenim ganes de no aprofundir en segons quins temes.

Llavors en què consisteix per a tu l’evasió “sana”?

L’evasió també consisteix en sortir de la teva pròpia mirada per tenir-ne una altra mirada. I és clar que no cal que el teatre sigui una cosa densa, pot ser una cosa divertida, lúdica. De fet, crec que ho ha de ser. Però plena de contingut, que deixi una mica de pòsit. Crec que hem de fugir de certs productes pseudoculturals que t’anul·len la mirada enlloc de donar-te’n una altra. Perquè això ens fa més mandrosos a l'hora de prendre decisions i tenir una actitud crítica.

Com creus que ha estat rebuda des de l’estrena al Festival Grec del 2017?

Per mi sempre és curiós de la recepció a la gent. Algú m’ha dit “això no va del periodisme en realitat”, i és un comentari que entenc, però també hi ha gent que m’ha dit el contrari. Sempre m’ha fascinat això de com ho rep el públic: uns et diuen una cosa i, normalment el mateix número de persones et diu el contrari. I tu has de fer una mena de puzle de la recepció.

El fet que les protagonistes siguin de tres generacions diferents, és una cosa que has buscat?

Sí, volia oferir tres retrats generacionals: la persona jove que vol tenir una oportunitat i acaba fent coses una mica extremes per suportar aquesta precarietat (un paper que interpreta la Vicky Luengo enlloc de la Mar Ulldemolins); la persona de mitjana edat que s’està qüestionant si ho ha de deixar o no (que és l’Emma Vilarasau); i la persona més gran (la Imma Colomer), que ja ha acabat la seva carrera i d’alguna manera ja s'està acomiadant de la vida i està de tornada de tot. Són com tres moments vitals però que en parlen del mateix.

I el fet que siguin dones les tres?

Per a mi va ser instituïu. Però sí que era veritat que tinc claríssim que els personatges femenins han de servir per tocar temes universals, sinó tendim a que exemples sempre siguin homes. Però no he volgut fer cap discurs ni apuntar-me cap punt, va venir així.

Com ha estat treballar amb aquestes grans actrius?

La veritat és que em sento molt afortunat. L’Imma està molt contenta d’aquest paper, i li han donat premis, i s’ho mereix de veritat. La Vicky (que substitueix a la Mar) és una “bèstia parda”, està creixent com a actriu d’una manera impressionant. I què dir de l’Emma? És tan professional i generosa! Arriba als assajos la primera i se’n va la última. Et demanda més i més, que la portis a llocs diferents. I això en algú de la seva trajectòria és un luxe. Li apassiona aquesta feina, no se’n cansa, i ho dóna tot de veritat.

Ha canviat la teva manera de treballar amb els anys?

Abans reescrivia molt les sobres durant els assajos, però cada vegada menys. Tot i així, t’he de dir que d’”Un tret al cap” tenia una versió molt més convencional , i més freda. I després d’una primera lectura em vaig adonar què faltava alguna cosa: la humanitat. Llavors vaig abocar-hi tot allò que m’havia autocensurat i la setmana següent vaig tenir un text nou. Em va venir de gust que els personatges s’expliquessin i que es mostressin, i que s’ensenyessin, i no jugar al que acostumava a jugar (generar les expectatives, no acabar d'explicar els personatges, que l’espectador acabi de posar les peces,…). Em venia de gust que se sapigués tot dels personatges, que no us enganyessin, que fos tot èxplicit: la seva ideologia, les seves expectatives i els seus sentiments.

Què desitges provocar en els espectadors amb “Un tret al cap?”

Jo espero provocar un efecte mirall. Això d’amagar sentiments és una cosa molt nostrada i crec que l’obra intenta animar-te a que et mostris, a que t’obris, que et comuniquis, que et mostris, amb les teves imperfeccions. No passa res per mostrar-nos.  Som imperfectes, tenim certes dosis de mediocritat, tenim dubtes i ens equivoquem i ens equivocarem. Però hem de poder parlar de nosaltres mateixos sense que sigui un tabú ni una vergonya. La idea és que la gent pugui veure això el fet de parlar de les nostres debilitats com una cosa normal, no com una cosa de la que ens haguem d’avergonyir.

És inevitable acabar arribant a una manera similar d’explicar les històries?

Sí, potser malgrat la intenció inicial de fer coses diferents, no sé fer-ho d’una altra manera. Quan els temes apareixen es poden esprémer des de la subjectivitat de l’autor o des de la subjectivitat dels personatges. Jo prefereixo la segona opció, que els meus personatges s’encarreguin de qüestionar el tema, em contradiguin, que lluitin per la supervivència amb aquell tema a les espatlles. Jo penso que a les meves obres són els personatges els qui m’utilitzen a mi i no jo a ells. D’alguna manera manen més que jo, i jo intento escoltar-los.

T’agrada més escriure o dirigir?

En realitat els meus textos m’agrada dirigir-los, perquè és com la segona part del procés, això de desenvolupar el meu univers a l’escenari.

Haver estat actor t’ajuda a l’hora de dirigir?

Sí, m’agrada parlar l'idioma dels intèrprets i penso que el sé parlar, tinc la sensació que m'ha anat molt bé haver estat a l'altra banda. Una altra cosa és que després també necessites una distància per endreçar estèticament tot allò. Penso que seria molt recomanable que els actors poguessin dirigir i sabessin que passa a l’altra banda. A mi per exemple la il·luminació i el so són aspectes de la posada en escena que em fascinen i m’agradaria viure’ls més a fons.

Com definiries el teu moment creatiu actual?

Jo crec que després de “Victòria” i “Un tret al cap estic” em prenc la feina amb una altra temperatura, amb més tranquil·litat. Realment d'alguna cosa serveix fer anys: la teva mirada té més distància, menys ingenuïtat, ho relativitzes tot una mica més, amb menys transcendència i això és sa. Intento prendre-m’ho la meva feina com la cosa més seriosa del món però a la vegada no m’hi va la vida, hi ha altres coses més importants a la vida: la vida mateixa!

RAPHAËLLE (09/11/2018)

Cinc raons per veure Raphaëlle

Ana Prieto Nadal

  1. Teatre documental en primera persona. La companyia La Conquesta del Pol Sud explora les relacions entre individualitat i col·lectivitat amb un llenguatge que participa al mateix temps del documental, de la poesia visual i del teatre. Som davant un teatre documental en primera persona a través de testimonis que tracen la seva autobiografia en escena, en alternança amb projeccions i petites escenes ficcionades. A partir d’aquest testimoniatge i de la recerca documental duta a terme, es formulen qüestions de gran interès i d’abast sociopolític.
  2. Dona, història i identitat. Raphaëlle és la tercera part de la trilogia documental “Dona, història i identitat”. Raphaëlle Pérez, una dona transgènere de vint-i-tres anys, pren la paraula i, a partir de les seves vivències i contradiccions, es planteja interrogants a l’entorn de la identitat de gènere i busca donar més visibilitat al col·lectiu trans. A banda de la reflexió vehiculada a partir de l’experiència de la protagonista, cal tenir en compte les consideracions dels testimonis entrevistats durant el procés d’investigació i portats a escena a través de filmacions.
  3. Teoria Queer i activisme trans. La peça denuncia el règim de control i producció del gènere i de la sexualitat. El problema és estructural i rau en el fet que la societat només ofereixi un itinerari possible: ser home o dona; de fet, l’èxit del model clàssic de transsexual consisteix en que ningú s’adoni que ho és, sinó que quedi assimilat a un o altre sexe. L’experiència individual de Raphaëlle Pérez traça un viatge que no ha arribat encara al seu destí, sobretot perquè, com diu Judith Butler, la identitat és un esdevenir constant i en procés de construcció.
  4. Passarel·les, moda i glamur. Els elements escènics componen una passarel·la negra i brillant, flanquejada per incomptables focus i un parell de maniquins; la pantalla de projeccions, al fons, estableix un davant i un darrere en el dispositiu escènic. Ja sigui de peu, asseguda o desfilant, Raphaëlle pren com a referència la passarel·la per mostrar-se davant el món amb orgull i visibilitzar la seva condició. L’ombra que en determinats moments projecta sobre la pantalla se suma a les imatges enregistrades i a la gravació en directe, i tot això produeix un joc de presències i projeccions multiplicades.
  5. Elegància del llenguatge audiovisual. Virtuosament sostingut i realçat pel disseny de so i d’il·luminació, el llenguatge audiovisual està conformat d’acord amb les textures, les músiques i les llums del món de la moda, alhora que transmet el vertigen de les xarxes socials. Hi ha multitud de troballes visuals i estètiques, com les imatges en càmera ràpida al metro de París o el collage fotogràfic que documenta una aparença i una adscripció genèrica fluctuants. Som davant un muntatge magnètic, elegant i compromès alhora, un vestit fet a mida per a la carismàtica Raphaëlle Pérez.

Per llegir l’article sencer a Núvolcliqueu sobre el següent enllaç: 

https://www.nuvol.com/noticies/raphaelle-visibilitat-trans/

 

Rep totes les novetats i compra entrades Registra't al Teatre Auditori!

Club de patrocini i mecenatge del Teatre Auditori de Granollers i de l'Orquestra de Cambra de Granollers

Mecenes d'or:

  • La Caixa - Obra Social

Mecenes de plata:

  • Estabanell Energia

Mecenes de bronze:

  • Sorea
  • La Mútua
  • Estrella Damm

Patrocinadors

  • APC Europe
  • Àgora Assessorament i Serveis
  • Vac-Tron
  • MB Motors

Empreses col·laboradores:

  • Enginyers Industrials de Catalunya
  • Les Flors - Roser Soldevila
  • Pàrquing Blaus
  • Hotel Ciutat de Granollers
  • Video Studi
  • Gran Centre

Mitjans de comunicació:

  • Vallés Oriental Televisió
  • Ràdio Granollers

Torras i Bages, 50 , 08401, Granollers | Telèfon: 93 840 51 21

Contacte | Avís legal | Política de privacitat | Política de cookies | Facebook Twitter Google + YouTube RSS

GestorDeContignuts.cat + Perception