Carmen
22.10.2018
Les múltiples cares de Carmen
Per Clàudia Brufau
Al mestre i coreògraf Víctor Ullate sempre li havien suggerit que havia de coreografiar la seva versió de Carmen. Durant molts anys s’hi va resistir, però el 2016 Ullate va estrenar la seva adaptació, una que emmarca el retrat del desig i d’una dona lliure en el context del segle XXI. En efecte, aquest és un títol seductor i temptador per a molts coreògrafs, perquè la plasticitat que evoca el mite és molt suculenta a l’hora de posar-la en dansa, i no hi ha dubte que el relat de Marimée dona peu a mil i una reinterpretacions.
Quan l’escriptor Prosper Marimée va escriure Carmen el 1845 aquesta novel·la tòrrida, se la passaven els senyors a nivell privat entre els uns i els altres, abans de que es publiqués el 1847. Trenta anys més tard, el compositor George Bizet i els seus llibretistes la van adaptar per fer-ne una òpera. Malgrat, la opinió dels crítics que el 1875 van titllar l’òpera d’espectacle sexual disfressat de folklore espanyol, al llarg dels anys va anar guanyant més acceptació, i de fet, actualment és de les òperes més populars.
Si Carmen ha estat tot un èxit en el món de l’òpera, en el del ballet el mite de Marimée i la música de Bizet han estat coreografiades una i una altra vegada. Per què? lSegurament, degut a la partitura que capta amb una gran força sonora i fins i tot plàstica: el desig, la gelosia, la traïció i la venjança. Tanmateix, la primera adaptació de Carmen als escenaris arriba abans en forma de ballet que d’òpera. Màrius Petipa, el pare del ballet clàssic, va estrenar el ballet Carmen y su torero poc després que es publiqués la novel·la el 1945, quan ell treballava al Teatro Real de Madrid. Ara bé, com ja sabem, l’òpera de Bizet és la què popularitza el mite. Des de finals del segle XIX i principis de segle XX directors i coreògrafs no s’han cansat d’adaptar-la a diferents estils coreogràfics, estètics i contextos històrics i culturals. Un exemple que s’allunya de l’exotisme i s’endinsa a explorar el transcurs de la història contemporània és Guns and Castanets (Pitoles i castanyoles), estrenada a Chicago el 1939, de la coreògrafa i ballarina Ruth Page i Bentley Store que van ambientar el relat en la Guerra Civil Espanyola.
http://www.chicagofilmarchives.org/collections/index.php/Detail/Object/Show/object_id/8699
Cada adaptació del relat o el mite de la cigarrera de Marimée, ens mostra una nova cara de la femme fatale. Normalment l’han adaptat homes. Com han concebut Carmen? Aquí, teniu una petita retrospectiva de versions anteriors a la de Víctor Ullate.
Una Carmen sense faldilles
El primer coreògraf en utilitzar tota la partitura de Bizet va ser Roland Petit, que va estrenar la seva Carmen amb els Ballet de París (1945), tot i que va seguir el relat de la novel·la de Marimée, més que no pas el llibret de Bizet. Petit va estructurar el ballet en cinc escenes i el va despullar de tot el regust gitano, amb algun accent de folklore espanyol, però ben poc. De fet, el personatge de Carmen està inspirat en la imatge d’una diva de cafè-concert (music-hall) francès; cames al descobert i cabel à la garçonne.
https://www.youtube.com/watch?v=7yfLnLWMPGM
Entre La Havana i Moscou: Carmen Suite
Als anys seixanta el Teatre del Bolxoi va encarregar al coreògraf cubà Alberto Alonso d’adaptar Carmen per a la seva estrella: Maia Plissétskaia. Abans de treballar amb la companyia russa, Alonso va treballar amb els ballarins del Ballet Nacional de Cuba i per això, en la coreografia hi ha passos de danses cubanes. Rodion Shchedrin, marit de Plisséstakaia, va adaptar la partitura de Bizet, afegint fragment d’altres obres del compositor francès, el resultat és Carmen Suite (1967).
https://www.youtube.com/watch?v=_zwLLF7zGuU
Un assaig per humanitzar la protagonista, la versió d’Antonio Gades i Carlos Saura
Una de les més mítiques col·laboracions entre dansa i cinema és la d’Antonio Gades i Carlos Saura, i Carmen (1983) n’és un dels fruits. De fet, la producció escènica del ballet es va gestar en paral·lel a la pel·lícula. Per això, la transició entre les escenes denoten un marcat llenguatge cinematogràfic i l’atmosfera de l’espectacle combina la història amb l’ambient d’assaig. Ara bé, una de les característiques que destaquen més de l’adaptació de Gades és que no retrata la protagonista com una devoradora d’homes o una persona egoista, sinó una dona totalment lliure, sense lligams.
https://www.youtube.com/watch?v=-csly3dWYTU
Una noia amb una doble vida
Víctor Ullate ha convertit el mite de la cigarrera en una heroïna que de dia fa de model i de nit d’scort. En aquesta relectura, sense puros ni castanyoles; Pedro Navarrete ha adaptat la música de Bizet afegint percussions ètniques i tambors japonesos, Paco Azorín ha dissenyat un posada en escena, allunyada del costumisme, en la qual s’ha servit d’unes estructures mòbils per endinsar al públic a un no lloc. El to futurista l’aporta, sobretot, el vestuari d’Anna Güell que s’ha inspirat en la moda punk i glam que apareix en el cinema dels anys vuitanta.
Altres Carmens:
Carmen (1992), de Mats Ek.
https://www.youtube.com/watch?v=_IoU4_fDLnM
Car Man (2001), Matthew Bourne.
https://www.youtube.com/watch?v=bxOfxBA7TCk
Car Men (2006), Jíri Kylián
