El fantasma de Canterville

Entrevista a Joan Yago, dramaturg

Pep Barbany

Qui és Joan Yago? Com vas començar en això del teatre?

Jo com molts altres vaig començar amb la cosa del teatre com a actor aficionat a Palma, on vaig néixer. Als 18 anys vaig venir a Barcelona a estudiar teatre, a l’escola Eòlia. I va ser llavors quan vaig decidir que no volia ser actor i em vaig apuntar a l’Institut del Teatre, a dramatúrgia i direcció.

Què et va fer optar per la dramatúrgia finalment?

Sempre m’havia agradat escriure i llegir, però d’una manera molt poc conscient. El que m’agradava era inventar-me històries, jugant. A primària ens inventàvem jocs de taula, imitàvem el Buenafuente i companyia…I d’aquí va començar el tema del teatre.

Què és el que més t’agrada del procés de creació teatral?

Amb el temps m’he adonat que a mi m’interessava del teatre és que durant períodes curts, d’uns quants mesos et submergies en un tema. I el procés de documentar-te i estudiar, això d’acabar sent un “fals expert”, ho gaudeixo molt, fins i tot més que escriure. De petit ho vivia com un viatge en el temps. Per exemple, per escriure Fairfly em vaig tornar un “crack” del món empresarial, en emprenedoria, temes sobre els quals no sabia res. Fins i tot em vaig descarregar d’Internet el pla d’empresa d’un restaurant de Logronyo! Això fa que en cada espectacle pugui explorar un món diferent i desconegut.

“Amb el temps m’he adonat que a mi m’interessava del teatre és submergir-me en un tema i convertir-me en un “fals expert”

Quina va ser la teva primera obra i com va començar La Calòrica?

No sóc Dean Moriarty, que es va estrenar el 2009 a la Nau Ivanow. I el mateix any del curs escolar vam estrenar Feísima enfermedad y muy triste muerte de la Reina Isabel, com a treball final de l’Institut del Teatre. Com que va anar tan bé ens van dir que ho intentéssim moure i per això ens havíem de formar com a companyia. I així va néixer La Calòrica, de manera totalment intuïtiva, totalment informal.

I l’any vinent celebrareu el desè aniversari…

Sí, el juny del 2019 farem deu anys i haurem estrenat deu espectacles comptant Ocells, que estrenem al desembre al Temporada Alta. Com a companyia ha estat un no parar, un viatge molt intens, i n’estem molt contents. Jo sempre dic que La Calòrica és la meitat de la meva vida professional, és la cosa a la qual he estat més temps a la vida. He estat de La Calòrica més temps que al Club Super 3.

Què és el que us uneix als membres de La Calòrica? Què teniu en comú?

Som molt amics i aquesta és la base. És clar que tenim moltes diferències creatives durant els processos de creació, i discutim molt, però mai ens hem parlat malament, sempre amb respecte. Jo estic molt content del viatge que hem fet.

Com definiríeu el vostre estil com a companyia?

La Calòrica ha estat un anar avançant sense tenir ni la més remota idea d’on anàvem. Al principi ens preocupava saber quina és la línia que estàvem seguint, què fèiem, què érem, quina etiqueta ens havíem de posar com a companyia. Al final vam decidir d’anar fent punts i la línia ja la traçarà algú altre. Però això és bo perquè ajuda a trencar dinàmiques, a fer coses diferents.

Al principi ens preocupava saber quina és la línia que estàvem seguint, què fèiem, què érem, quina etiqueta ens havíem de posar com a companyia. Al final vam decidir d’anar fent punts i la línia ja la traçarà algú altre

Fugiu de les etiquetes doncs?

De fet jo crec que molt sovint som uns terroristes amb nosaltres mateixos. La propera obra, Els ocells, no té res a veure amb Fairfly. I tampoc és una cosa que busquem, ens surt així, a cada moment fem el que ens surt i el que ens ve de gust. I reconec que a vegades penso que pot ser contraproduent no tenir una línia perquè despistes als espectadors.  Però és que ens entenem a nosaltres mateixos com a subjectes vius, i per tan subjectes canviants. I per això intentem no fer el mateix.

No és difícil ser sempre els mateixos a tots els espectacles?

Sí, absolutament. Ens agradava molt la idea que sempre fóssim els mateixos i tots a tots els espectacles, però ben aviat ens vam haver d’enfrontar a la realitat: a tots ens van sortint altres projectes i propostes fora de la companyia, que evidentment no es poden rebutjar, i ens hem hagut d’anar adaptant.

Quin és el màxim comú denominador de les obres de La Calòrica?

Són dos. L’un és el treball en companyia, que pot sonar una mica naïf, però està present fins i tot en la representació de l’espectacle. El fet que ens coneguem tant, que sempre treballem junts, que tothom estigui implicat en el procés de producció (encara tinc les mans blaves de pintar l’escenografia el darrer cap de setmana). Cap procés ha estat igual però tots fem de tot.

I l’altre és l’humor: amb l’excepció d’El Profeta sempre hem utilitzat l’humor. Algú s’enfada quan dic que faig comèdies per això acabo dient que ens aproximem còmicament a qüestions serioses.

Creieu que el vostre teatre es pot definir com a polític?

A mi m’agrada pensar que totes les nostres obres tenen un contingut polític, de vegades és èxplicit i de vegades és de manera barrejada, més subtil. M’agrada pensar personatges que no són capaços de diferenciar entre allò existencial i allò polític que no saben si tenen problemes amb la seva parella perquè no els agrada la seva feina o si no els agrada la seva feina perquè tenen problemes amb la seva parella.

I en quin lloc queda la teva escriptura dins del procés de creació?

Quan vaig escrivint ho vaig compartint amb la companyia dia a dia, assaig a assaig. Però és cert que sobretot en l’inici d’una obra primer li passo a l’Israel Solà (el director de les obres), perquè passi el seu filtre. I en tot el procés tots anem participant i dient tots la nostra, és tot molt col·laboratiu. Per això discutim i negociem tant.

Però no només escrius per a La Calòrica? També tens altres projectes?

Amb el temps m’he adonat que necessitava fer bascular la meva feina com a dramaturg sobre tres pilars: La Calòrica, importantíssim, potser el que més; el pilar d’allò que et permet viure, com per exemple les classes a la Beckett o ara a Filmax (estem preparant una sèrie); i el tercer pilar són els encàrrecs, com El Fantasma de Canterville.

I ja t’agrada treballar per encàrrec?

M’agrada molt! Això que ja em donin una petita part de l’equació, ja sigui el tema, els actors, el teatre on serà... M’hi sento més còmode que començant des de zero. I tinc la sort que més enllà que necessiti fer-ho per viure m’ho passo molt bé fent-ho.

Com va anar la proposta d’adaptar El Fantasma de Canterville?

Al principi no ho veia gens clar perquè tot i que m’agrada molt Oscar Wilde no em veia convertint un conte breu enfocat a públic infantil en una obra per al Teatre Condal. Els primers pensaments van ser “us heu equivocat”, “això no m’ho demaneu a mi”... Però no perquè penses que hi havia alguna cosa que no m’agradava, sinó perquè creia “això jo no ho sabré fer”. No sabia si seria capaç de satisfer un públic com el del Condal, perquè el tipus de comèdia d’aquest teatre a mi no em surt.

I a sobre amb un monstre com el Joan Pera de protagonista...

Quan em van dir que sortiria Joan Pera no em vaig espantar, de fet vaig pensar “quin honor escriure per a ell”. I al final, després de l’experiència recomano a tothom això de fer una obra molt diferent del que està acostumat, per un públic molt diferent. Per a mi fer El fantasma de Canterville ha estat molt enriquidor i una lliçó d’humilitat. Perquè al principi volia fer una cosa més intel·lectual i el Joan Pera ho ha acabat portant cap un territori que al principi em semblava més barroer, i que finalment he acabat veient que tenia raó i funcionava millor.

“Recomano a tothom això de fer una obra molt diferent del que està acostumat, per un públic molt diferent. Per a mi fer El fantasma de Canterville ha estat molt enriquidor i una lliçó d’humilitat”

Llavors creus que no serà l’últim encàrrec d’aquest estil que acceptes?

En acabar El fantasma de Canterville vaig tenir la sensació que era capaç, que podria continuar fent això i guanyar més diners que donant classes i amb La Calòrica. Però porto tota la vida esforçant-me per no repetir-me, i prefereixo seguir combinant coses diferents: ara faig un còmic, ara una sèrie, ara una obra de teatre… Jo m’ho passo més bé així!

Llavors el teu currículum és una mica caòtic?

Sí, però tinc la sort que en la meva carrera professional m’he trobat amb persones que han valorat positivament això de fer coses tan diferents. Quan em van trucar per fer una sèrie des de Filmax la meva primera reacció va ser “però jo no sóc guionista de sèries”; i em van contestar: “Per això et volem”.

No serà la teva primera sèrie?

No, Mai neva a ciutat és una sèrie que m’estimo com si fos una filla, literalment, però que hem fet tres professionals del teatre que no havíem fet mai televisió. L’hem fet des de l’amor, i des del “morro”, i amb els pocs recursos que hem tingut i n’estic molt content, tot i que sé que no és un producte tancat, ni perfecte. L’hem fet des de les ganes, des de l’instint.

I també has escrit un còmic...

El còmic que vaig escriure no pretenc que guanyi premis, i potser se n’han venut 10 còpies i gràcies, però jo volia fer un còmic. I estic content d’haver fet Follar amb Caspita i Edicions del Despropòsit. L’èxit per a mi és haver-ho fet. I pensar que això li pugui interessar a algú per a mi és un plaer.

Com sorgeix Fairfly, la vostra darrera obra?

El motor que va portar a escriure-la va ser que volíem fer alguna cosa per enriure’ns del món dels emprenedors. Al principi volia fer una cosa més “punky”, més estripada, i al final ha sortit una cosa més amarga, més des de dins, d’un grup de persones obligades a emprendre per circumstàncies vitals... Abans d’estrenar creia que ens havia sortit massa seriosa, poc “gamberra”, i l’Israel Solà (el director de La Calòrica) em va convèncer que anàvem bé. Sort que no em va fer cas!

Què hi ha de vosaltres mateixos a Fairfly?

És molt curiós perquè a La Calòrica sovint fem obres autobiogràfiques sense ser-ne conscients. Quan vam veure Fairfly vam dir “que fort, no som nosaltres, però té moltes coses nostres!”. I jo quan ho escrivia no n’era gens conscient d’això.

“A La Calòrica sovint fem obres autobiogràfiques sense ser-ne conscients”

L’èxit rotund de Fairfly marca un punt d’inflexió en la vostra trajectòria?

La veritat és que aquesta obra només ens ha donat que alegries. A la gent li agrada molt, hem tingut premis i estem molt contents. I ha costat molt arribar fins aquí, ho hem gaudit molt però no és gens fàcil. I no hem acabat el viatge: ara estem en un punt com a companyia en el que no sabem si fer el salt d’una microempresa a ser dels grans (com a Fairfly).

Sovint has reflexionat sobre el difícil que és avançar, que els veterans fan de tap, i que ara vosaltres sentiu que esteu frenant a companyies més joves...

Quan com a espectador vaig a veure obres de gent de vint anys sempre penso “què podem fer perquè no els passi el que ens va passar quan nosaltres en teníem vint?”. I no tinc la resposta, Però si companyies com La Calòrica o La ruta 40 estem ocupant la Beckett o el Tantarantana no estem deixant espai perquè altres companyies creixin. Jo crec que la responsabilitat del tap generacional és de tots.

Tan difícil és començar com a companyia a Barcelona....?

Nosaltres quan vam començar fent espectacles el 2010 i el 2011 el teatre a Barcelona estava tan malament que espais com el Versus Teatre o l’Almeria ens deien “estreneu el que vulgueu”. Perquè partíem de la idea que no guanyaríem res i per tant la idea era: “si esteu disposats a perdre podeu fer el què vulgueu”.

Algun projecte o somni pendent per a La Calòrica?

Ens agradaria fer una cosa gran, llarg, amb èpica, amb molts personatges, una festa. I per fer-ho necessitem la complicitat dels grans teatre, que ens han dit que per ara no, que això no pot ser, que sí però a projectes més petits. De moment se’ns està resistint.

Però més gran no és millor...

Però és que no ho volem fer perquè creiem que som millors i per això hem de fer alguna cosa més gran. Simplement ens ve de gust provar-ho. Igual després de fer un espectacle gran ens posem a fer un monòleg. Estem disposats a tot, menys a repetir fórmules perquè fer coses noves i en llocs nous és més divertit.

T’ha preocupat mai que el públic reacciones com t’ho havies imaginat mentre escrivies?

Sempre m’ha passat que no concorda la reacció del públic amb el que jo he buscat o imaginat en escriure-ho. Però com que m’ha passat sempre potser em va molestar el primer cop, però ja està. No tens poder sobre el públic, la gent riurà o no riurà en funció de si aquell dia la sala té o no té ganes de riure. I al final has d’intentar fer-ho el millor possible des d’aquesta màxima, que tu no ets dins dels espectadors, les seves reaccions estan fora del teu control.

Un exemple: a l’Eddito Bulgaro hi havia una escena en què tres dones de dretes es posen a explicar acudits racistes, i en lloc d’indignació el públic es “petava” de riure.

“Amb El fantasma de Canterville He jugat a ser Wilde, i per tant hem creat una obra molt divertida en la que hi ha un Joan Pera que està fantàstic

Què diries a algú per animar-lo a veure El fantasma de Canterville? ()

Jo he escrit l’obra que l’Òscar Wilde hagués escrit si enlloc de fer-ne un conte n’hagués fet una obra de teatre. I he jugat a ser Wilde, i per tant hem creat una obra molt divertida en la que hi ha un Joan Pera que està fantàstic, que interpreta un gran personatge. En definitiva és un gran espectacle, divertit i amb un repartiment fantàstic. I un dels altres al·licients, ingredients de l’obra és veure el Pep Sais i el Joan Pera junts, són pura electricitat!

“Fairfly és una obra que va de l’individu i el grup, parla sobre si entre tots podem fer alguna cosa junts, o si només ens reunim perquè cadascú pugui aconseguir el seu objectiu individual”

Què diries a algú per animar-lo a veure Fairfly? ()

Fairfly crec que és una comèdia molt divertida sobre una realitat molt propera en la qual es poden sentir reflectits molts espectadors. Qualsevol espectador que hagi tingut una empresa, un grup de música, una associació de veïns, una colla castellera,... Perquè al final és una obra que va de l’individu i el grup, parla sobre si entre tots podem fer alguna cosa junts, o si només ens reunim perquè cadascú pugui aconseguir el seu objectiu individual.

És una obra que té un evident contingut polític, un evident contingut social, però la base és una comèdia que fa que la gent s’ho passi molt bé.