LA CENERENTOLA | Una ventafocs sense fada

Els que, com jo, ja fa estona que transitem per la cinquantena, recordem molt bé, n’estic segur, la versió de La Ventafocs passada pel sedàs de la factoria Disney. Tinc molt present aquella madrastra antipàtica, seca i estirada; les dues germanastres estúpides, malcriades i lletges a més no poder; la Ventafocs dolça i bona amb aspecte de Barbie; la fada padrina que apareix en el moment de més desesperació de la noia per convertir carbasses i ratolins en carrosses i lacais; l’advertència de no ultrapassar la mitjanit per tornar a casa; el ball amb un príncep amb aspecte d’haver acabat de sortir del congelador, tan perfecte ell; els cortesans astorats davant la presència d’una desconeguda tan adequada per al príncep; la carrera contra rellotge per tal d’encaixar en algun peu la sabateta de cristall que va quedar enrere en la fugida de la noia quan s’acostaven les dotze... En fi, records d’infantesa d’un dels contes per a la mainada més populars que existeixen.

La de La Ventafocs és una llegenda comú en diverses cultures del món, tan allunyades de l’europea com pot ser la de Vietnam o la dels indígenes de l’Amèrica del Nord. A Europa se’n coneixen diverses versions, que primer varen ser orals i després es varen posar per escrit. Entre les escrites, les més conegudes són la dels Germans Grimm, Jakob (1785-1863) i Wilhelm (1786-1859), coneguts autors alemanys de contes, i la de Charles Perrault (1628-1703), escriptor francès que va incloure la història dins del recull Contes de la Mare Oca. A casa nostra, la que coneixem més és la de Perrault, més amable. La versió dels Grimm inclou certs detalls cruels que et fan pensar si aquests contes estan realment dedicats a la canalla.

Rossini treballava des del 1815 com a compositor resident del Teatro San Carlo de Nàpols, aleshores el més prestigiós d’Itàlia. El seu contracte, però, tenia el gran avantatge de que, mentre complís amb els seus compromisos a Nàpols, podia acceptar treballs en altres teatres. I així va ser que el Teatro Valle de Roma, on ja havia treballat prèviament, li va presentar un contracte que va signar el 29 de febrer de 1816, el mateix dia del seu 24è aniversari. Aquest contracte l’obligava a desplaçar-se a la capital papal l’octubre següent per tal de compondre la música d’una nova òpera que s’havia d’estrenar el 26 de desembre. Això, degut a la seva feina a Nàpols, va ser impossible per a Rossini, que només va poder arribar a Roma a mitjans de desembre. Lògicament, tot eren presses i per no tenir problemes amb la censura es va triar un tema innocu, La Ventafocs, en la versió de Perrault. El llibretista fou Jacopo Ferretti, que va seguir força fidelment el conte del francès però també va picar una mica d’un llibret contemporani original de Felice Romani, el de l’òpera Agatina o La virtú premiata. que, amb música d’Stefano Pavesi, s’havia estrenat a la Scala el 1814.

Rossini va completar l’òpera en 3 setmanes (estrena: 25 de gener de 1817), però va crear una veritable obra mestra des del punt de vista musical, una de les seves creacions més apreciades, amb una mica de música manllevada d’altres obres seves, com era el seu costum. A Rossini, però, no li agradaven els arguments fantàstics, així que La Cenerentola, la seva particular recreació de La Ventafocs, elimina tots aquests elements i la fada és substituïda per Alidoro, un filòsof, preceptor del príncep, personatge que, com Dandini, l’escuder del príncep, procedeix directament, fins i tot de nom, de l’Agatina de Romani i Pavesi. Un altra cosa diferent: aquí la prova de reconeixement de la noia misteriosa no es fa amb una sabata, sinó amb un braçalet (aquí no va de talles, sinó d’emparellar el braçalet perdut amb el seu bessó). Això va escandalitzar alguns puristes seguidors de Perrault, però la raó sembla que fou evitar l’omnipresent censura ja que el fet que es veiés el peu nu d’una dona en escena era impensable en la ridículament puritana Roma d’aquells temps. Avui en dia fa riure, oi que sí?

I encara voldria assenyalar una altra diferència amb la versió tradicional: aquí no hi ha madrastra, sinó padrastre. Efectivament, aquest personatge, jo diria que més grotesc que no pas malvat, és una de les més extraordinàries creacions de Rossini pel que fa a personatges còmics: Don Magnifico, baró de Montefiascone, un veritable bombonet de personatge per a un baix buffo.

Aquesta, estimat públic, és La Ventafocs que va crear Rossini. Una òpera plena d’encant, amb una música absolutament meravellosa, que n’estic segur us farà sortir molt satisfets del teatre. La Cenerentola, ossia La bontà in trionfo. Sempre, sempre, celebrant el triomf de la bondat.

Jordi Torrents
Vicepresident de l’AAOS
Director, guionista i presentador del programa ‘Parlem d’Òpera’ a Ràdio Sabadell