CALMA! | El director Guillem Albà diu...

“Aquell moment en què aconsegueixes parar i mirar el que estàs fent. I et planteges si allò és el que vols, si és així com realment vols seguir vivint. I t’adones, per alguna petita o gran revelació (que potser t’ha fet veure que ets més efímer del que creies), que podries canviar alguna cosa. Que estem aquí de pas, només un temps i no saps fins quan. Que això es pot acabar en qualsevol moment. I, de sobte, dónes valor a coses que no saps si estaves valorant prou. I penses en quines són les veritables raons per seguir vivint.

Mires al teu voltant i veus que tothom corre. Ningú para de córrer. I que tu també ho estàs fent i ben bé no saps per què. Veus que just després de ser un nen et vas posar a córrer i que ja no has parat. I la feina, i intentar produir més, i fer moltes coses, i guanyar més diners per fer allò que vols. Però no tens prou temps per gaudir-ne. Perquè has de treballar més. I el temps no para, i tu intentes no estressar-te, però, tot i així, no pares de córrer.

Amb la tecnologia podem parlar amb persones de qualsevol lloc del món, en qualsevol moment. Però quedem amb els amics i tothom mira el mòbil. I tu no reconeixes que estàs enganxat. Tu no! Els altres sí. I més avisos, i més missatges, i més pressa. I enviem un missatge a algú que tenim a dos metres per dir que estem arribant. A vegades espanta pensar si hem perdut el contacte humà, el fet de tocar-nos. Tenim sobre informació, mil notícies, que ens arriben per molts llocs. Hiperconnectats. I a vegades, més irritables que mai. Potser ens costa estar convençuts de les nostres passes, o senzillament ni ens les plantegem. I, a poc a poc, deixem de viure en l’ara i aquí, i el cap se’ns emporta una vegada i una altra a pensar en milions de coses que no estan passant en el nostre present. Però m’aturo un moment. I des de la meva humil posició d’artista, de pallasso, decideixo crear un espectacle sobre això. Fer aquesta feina em consola una mica, veient com està el món. Potser puc aportar una part molt petita, ínfima, per canviar-lo.

Sí, canviar el món. Hi ha massa problemes, i no us en faré la llista. Potser és una utopia. Però, ni que sigui aportant el meu granet de sorra, serà important.

Anar al teatre, avui en dia, ja és un acte revolucionari. Amb tanta informació que ens arriba al cervell, parar un moment i veure algú que actua en directe (i que para el temps per compartir una estona), ja ho trobo un acte heroic.

Amb CALMA!, vull que la gent rigui, amb totes les coses bones que això aporta. Vull parar el món durant una estona. Vull que la gent surti més contenta, amb més ganes de viure. Que riguin, que per això hi som els pallassos contemporanis. I per emocionar, també. Per portar l’espectador en un viatge de l’humor a la poètica. I que facin allò que tant ens costa als adults: viure les emocions, i deixar la part cerebral durant una estona.

Sense paraules, parlarem de tots aquests temes que em fan perdre la son. Portant-vos cap a l’exageració, la paròdia i la transposició poètica. I que cadascú s’hi pugui reconèixer en el seu dia a dia. Rient d’ell/a mateix/a, o qüestionant-se alguna cosa.

I si aconseguim allò que intenta el protagonista de l’espectacle: parar-ho tot i viure el moment, baixar el ritme, per un instant, i trobar les raons per seguir vivint; si aconseguim sortir del teatre amb un punt més d’alegria, amb el petit anhel de voler viure una mica més feliços, aleshores haurà valgut la pena. I si no, en el fons, només és teatre”.

Guillem Albà