MÚSICA MÍTICA | 'Melodies eternes' de Xavier Chavarria

El repertori que ens proposa avui l’Orquestra de Cambra de Granollers és un mosaic heterogeni i fascinant de temes musicals molt populars, que han transcendit l’època i l’espai en què van ser creats, i han passat a formar part de l’olimp de la música. Temes d’estils i èpoques molt diverses (de Bach a Freddie Mercury, de Xostakóvitx a Yves Montand...), versionats infinitat de vegades, i que s’han emancipat dels escenaris de concert i han estat utilitzats al cinema, a la publicitat i fins i tot en videojocs. I parlem de temes i no pas d’obres, perquè la majoria d’aquestes músiques no són autònomes sinó que formen part d’una obra més gran, una òpera, un musical, una simfonia o una suite, de les quals en són l’episodi més cèlebre. Avui, a més, sentirem totes aquestes peces en la versió adaptada per a orquestra de corda.

El concert comença amb la Toccata i fuga en re menor de J. S. Bach, l’obra per a orgue més cèlebre de tota la història de la música, un torrent sonor altament expressiu que s’inicia com l’esclat d’una tempesta, i segueix amb flamarades, pauses inquietants, calderons amenaçadors, arpegis dissonants i remolins sonors que provoquen un fort impacte en l’oient. Però... això ho va escriure Bach? Ningú no ho diria! Certament Bach era un extraordinari organista, però aquest no és el seu estil habitual. Tradicionalment s’ha cregut que la va compondre quan era organista a Arnstadt, en plena joventut (el 1703: tenia 18 anys!) com a peça d’exhibició o per a demostrar les immenses capacitats de l’orgue que hi havia en aquella església (novet de trinca i amb la tecnologia punta de l’època); això, però, ja és ben estrany perquè aquesta Toccata és una obra poc organística, i molt probablement va ser escrita per a violí sol: Bach també era un virtuós del violí i, encara que sembli sorprenent, aquesta obra es pot tocar perfectament amb un violí sol sense acompanyament (Andrew Manze en fa una versió esplèndida, i més creïble i natural que la d’orgue). Cal tenir en compte que cap de les obres que va compondre Bach per a l’orgue no es pot tocar amb violí... i aquesta, si! De fet, la partitura que es conserva és una còpia molt posterior, del segle XIX, apòcrifa i molt dubtosa: no ens ha arribat cap manuscrit de Bach ni cap edició coetània. Fins i tot hi ha una teoria més recent i molt sòlida que afirma que aquesta obra no és de Bach, perquè és una peça massa simple, efectista i elemental des del punt de vista estrictament musical i tècnic. I per sobre de tot, Bach mai escrivia en aquest estil tan vehement i arrauxat, més propi del Romanticisme. Ja ho veieu: aquesta obra és tot un misteri i un enigma; però sigui de qui sigui, continuarà sempre commocionant-nos!

Rossini va compondre quaranta òperes en dinou anys, i tot i aquest frenesí creatiu va fer autèntiques obres mestres i passatges enlluernadors, com aquesta obertura pertanyent a l’òpera La gazza ladra (la garsa lladre) escrita quan tenia 25 anys i estrenada a l’Scala de Milà l’any 1817. Una Obertura que s’obre amb un redoble de tambor i una marxa solemne, i que conté passatges joganers i molt populars que possiblement haureu escoltat també en pel·lícules com La taronja mecànica d’Stanley Kubrik, Hi havia una vegada Amèrica de Sergio Leone, a la sèrie Sherlock, o en un popular anunci de televisors, i fins i tot ballat per Bob Esponja i Calamardo en un dels episodis de la sèrie d’animació! Si Rossini aixequés el cap... estaria la mar de content!

Erik Satie va ser un personatge excèntric, càustic i irreverent, autor d’obres desconcertants, amb títols delirants i surrealistes, però també de petites joies com aquesta Gymnopédie n.1 (en va fer tres) escrita per a piano l’abril de 1888, i que ens transporta al món llunyà de la Grècia antiga (ningú no sap què vol dir exactament el títol!) a través d’una melodia lenta, elegant i melangiosa, que també ha estat explotada fins a la sacietat al cinema, a la publicitat i en videojocs.

I per a popularitat i versions, Les fulles mortes, una cançó francesa escrita l’any 1945 per Joseph Kosma, que va popularitzar el cantautor Yves Montand i de la que n’existeixen gairebé 400 versions, de músics tan dispars com Frank Sinatra, Barbra Streisand, Iggy Pop, Juliette Gréco, Édith Piaff, Plácido Domingo, Duke Ellington, Miles Davis o Nat King Cole. Avui en tindrem una més!

De Leonard Bernstein escoltarem dues peces: la primera és una bellíssima cançó del seu musical West Side Story, estrenat a Broadway el 1957 amb coreografia de Jerome Robbins. Maria és el nom de la noia de qui s’acaba d’enamorar perdudament Tony, el protagonsita principal del musical, i la cançó és una evocació dolça i apassionada de l’amor que sent per ella. De fet, la seva història és la traslació al Nova York de mitjans del segle XX de la història tràgica de Romeu i Julieta, en què els dos protagonistes pertanyen a clans diferents, enfrontats i intolerants, i que els condueixen a un desenllaç fatídic. L’any 1961 West Side Story es va convertir en una pel·lícula, dirigida per Robert Wise, que va guanyar 10 Òscars de l’Acadèmia, i on la música, plagada de melodies inoblidables (com Maria) i de danses espectaculars, és la coronació de tota la producció. I enllaçat, sentirem el Vals pertanyent al Divertimento per a orquestra del mateix Bernstein, una obra en vuit moviments, escrita el 1980 per commemorar el centenari de l’Orquestra Simfònica de Boston. El segon moviment és aquest Vals, que només toquen els instruments de corda, i és una melodia deliciosa i plàcida però en un sorprenent compàs 7/8, amb un ritme irregular que el fa impossible de ballar: proveu-ho!

Dmitri Xostakóvitx va viure de ple la repressió per part del règim soviètic, i va fer servir la música com a vàlvula d’escapament i com a crit de denúncia i esperança. La seva música té un punt sever, aspre i agredolç però alhora és intensa i molt expressiva. Aquestes dues obres en son un bon exemple: l’Allegro de la Simfonia de cambra op.110 és la versió orquestral del segon moviment del Quartet de corda n.8, un monument del gènere. Xostakòvitx el va compondre entre el 12 i el 14 de juliol de 1960, després d’una visita a la ciutat de Dresden, devastada encara per la guerra mundial, que el va deixar profundament tocat. Aquest quartet el va dedicar “a la memòria de les víctimes del feixisme i de la guerra”, però té un inequívoc caràcter autobiogràfic: tots els moviments de l’obra estan dominats per una seqüència melòdica inquietant, formada per quatre notes (Re-Mibemoll-Do-Si), que són l’acrònim musical de les inicials del seu nom i cognom (DSCH): és la seva signatura personal. Aquest Allegro és una mena de dansa macabra, obsessiva i d’extrema virulència, que donarà pas a un Vals d’aire nostàlgic i tristoi, i d’origen incert i misteriós, que Stanley Kubrick va popularitzar a la seva última pel·licula, Eyes wide shut. Aquest vals pertany a un Suite per a orquestra de varietés, que de fet és una col·lecció de peces molt variades, recopilades el 1956 i procedents de bandes sonores i música per a teatre que Xostakóvitx havia compost anys enrere.

El concert s’acabarà amb l’adaptació per a orquestra de corda que ha fet la violoncel·lista de l’Orquestra Anna Costa, d’un clàssic de la música rock dels anys 70, una bogeria del gran Freddy Mercury i de la seva banda de rock Queen: Bohemian Rhapsody, un dels majors èxits comercials de la música pop del segle XX. De fet, la cançó té tres parts aparentment inconnexes: comença amb una Balada, després ve un passatge quasi operístic, i s’acaba amb un episodi de rock dur, estrafet i esbojarrat: pura psicodèlia... i tot un repte!

Xavier Chavarria, musicòleg