IPHIGENIA EN VALLECAS | Què diu la crítica?

A L’intempèrie

Si la crisi social i sanitària que vivim actualment ens ha aportat alguna cosa positiva, ha sigut la visibilització de feines, fins ara, poc valorades i que, no obstant, cobreixen les necessitats bàsiques de la nostra societat. Aquestes, en la majoria de casos, solen ser de les més mal remunerades, precaritzades i amb unes condicions de treball que no tothom suportaria. Sense la feina d'aquestes persones, però, s'aturarien els engranatges del suposat "estat del benestar". La pandèmia ha demostrat també que l'escletxa entre les classes baixes o les persones en situació de vulnerabilitat i les classes benestants no para d'eixamplar-se. 

A Iphigenia en Vallecas, María Hervás ens planta la tragèdia al costat de casa. Sense pèls a la llengua, dona veu a aquelles persones que el sistema ha sacrificat per tal de poder mantenir el benestar d'una minoria privilegiada, cada cop més reduïda i més allunyada de la realitat del carrer. L'Ifigènia d'Eurípides del 409 a.C., sacrificada pel presumpte bé comú, es troba transformada en l'Iphi: una nini del nostre segle que es passa les tardes drogada al banc del barri suburbial de Vallecas. 

Aquesta adaptació de l'Iphigenia in Spott de Gary Owen, ens transporta des de l'humor a l'univers quotidià de la jove Iphi encarnada per María Hervás, que és també productora, adaptadora i traductora de la peça. Amb una interpretació admirable, plena de matisos i energèticament desbordant, empatitzem amb el personatge alhora que ens interpel·la i ens mantenim immerses i aclaparades en l'obra inclús en els moments més dramàtics. 

En definitiva, Iphigenia en Vallecas és una de les obres que, tot i la seva estrena prèvia a la pandèmia, millor defineix el moment actual. Ho fa amb la mirada crítica i punyent de la protagonista envers un sistema caduc que perpetua formes feudals i que precaritza les persones que tenen més dificultats per sobreviure.

Dolça Alcañiz i Aliou Diallo, Novaveu