ELS DIES MENTITS | Paraules de l'autora

Jo vaig patir anorgàsmia durant set anys de la meva vida.

Encara que va ser tota una lluita per a mi, em sento orgullosa d’haver pas-sat per això, ja que m’ha ajudat a construir la persona que sóc a dia d’avui. Vaig tenir una doble vida durant tots aquests anys. Vaig complir rigorosa-ment el meu paper en aquest món com a dona “alliberada”, tenia una vida sexual “oberta, divertida i consentida”. Però desgraciadament, no era així com jo ho vivia. Vaig viure les meves experiències més intimes com si fos-sin un secret que no calia revelar. I vaig mentir, totes les vegades que vaig tenir sexe.

Fa poc, vaig llegir en un article la següent estadística: segons un estudi, en-tre un 30% i un 40% de les dones havien sofert algun tipus d’anorgàsmia i un 69% admetien haver fingit en les seves relacions sexuals. En llegir això, vaig veure que hi havia moltíssima gent a qui li passava el mateix que a mi.

Però, per què? Per què s’usa aquest recurs com una cosa habitual? És la societat? Ens reprimim o en realitat és més difícil aconseguir el clímax per a les dones? Ho fem per l’educació que ens han donat? O per supervivència afectiva?Jo, gràcies a una dosi de sinceritat amb mi mateixa i a una teràpia amb una sexòloga, vaig poder explorar, i sobretot acceptar, que la meva sexualitat era meva i només meva. Van ser anys de procés.

Però al mateix temps, encara que estigués acompanyada per una profes-sional, van ser moments d’una extrema solitud i sentia que carregava amb un sentiment de culpa i vergonya. Així que vaig decidir que havia d’apartar tot el meu pudor i escriure “Els dies mentits”, per a tots aquells i aquelles que estan passant pel mateix i per dir al món que no estan sols i que no han de sentir vergonya.

Això em va fer investigar, a través d’una sexòloga, diferents casos d’anor-gàsmia, ja que no volia centrar-me només en la meva experiència perso-nal. Vaig poder trobar diferents perfils que admetien que tenien dificultats per arribar al clímax: dones que reprimien la seva sexualitat per vergonya, dones a qui no els interessava el sexe directament, dones grans, dones jo-ves, dones que tenien una sexualitat molt activa però que no aconseguien arribar mai al clímax... Hi havia tants casos com dones al món. També vaig trobar casos d’homes amb anorgàsmia... Més dels que creia.

Vaig poder entrevistar cinc dones i un home que en algun moment de la seva vida havien passat per l’experiència de no poder tenir orgasmes. El que més em va sorprendre de les converses va ser que teníem tots una cosa en comú: La vergonya d’explicar-ho. De cara al món, el vivíem en si-lenci sense esmentar mai el tema o mostràvem una realitat completament diferent al que havíem viscut. Per a tots, la nostra situació era un tabú, un fracàs. Vivíem, de portes enfora, una vida on no existia el “problema”.

Això em va donar eines i força per poder parlar del tema a través de les seves mentides i les meves. Agafant els meus referents i els seus; sense entrar en els detalls més delicats o íntims, sinó a través dels seus pensa-ments, records, experiències, converses i totes aquelles coses que creien que havien ajudat a desenvolupar la seva anorgàsmia. Totes les mentides que els havien dit de petits (o de no tan petits), tot allò que havien cregut de l’amor i del sexe, tot allò que havien dit a altres persones, ja fossin ami-gues, amants o familiars... I així vaig començar a escriure tots aquests dies, aquests records, comentaris, sobre què feien i desfeien de la seva mentida.

I així es va crear aquest monòleg, a partir de les seves mentides mentre buscaven la veritat.

Marta Aran, directora de "Els dies mentits"