MOZART CONCERTANT | Per Xavier Chavarria

Diumenge 17 d'octubre tindrem l’oportunitat de descobrir un Mozart inèdit, sorprenent, transgressor, reflexiu i alhora brillant, a través de tres obres que va compondre en plena joventut i que pertanyen a un gènere inusual i molt propi de l’estil galant que estava de moda durant aquells anys. La Simfonia concertant és una mena de producte híbrid entre el Concert per a solista, el Concerto grosso barroc i la Simfonia clàssica, però Mozart l’enriqueix amb una intensa expressivitat i repartint habilment el protagonisme entre tots els solistes, amb intervencions constants i combinacions sorprenents que augmentaven la satisfacció dels músics i també del públic. Mai abans cap altre compositor havia arribat tan lluny en un gènere tan exigent i arriscat.

Amb tota seguretat, Mozart va escriure aquestes Simfonies concertants per a alguns dels músics de l’orquestra de Manheim, que era la millor de l’època (la qualificaven d’“exercit de generals”). Aquest músics, que apreciaven aquell jovenet salzburguès genial i eixalabrat amb qui havien compartit bona música i més d’una festa a Manheim i Munich, podien lluir-se amb obres com aquesta, i el públic estava encantat de poder aplaudir tantes intervencions de solistes. I curiosament, totes tres van ser compostes en marxar de Manheim, submergit en l’enyorament, la nostàlgia i la solitud, i recordant vells (i bells) temps. La Simfonia concertant K297, per exemple, va ser escrita en els primers dies d’estada a París, on havia arribat el 23 de març de 1778 acompanayat per sa mare i procedent de Manheim. Allí no va poder trobar cap càrrec estable, ni encàrrecs en ferm, i a més havia viscut un fort desengany amorós amb la soprano Aloysia Weber, una joveneta encisadora i desdenyosa que no li feia cas (de fet, Mozart es va acabar casant amb la seva germana petita, Constance, quatre anys després). Mozart escriu aquesta obra pensant en els músics de l’orquestra de Manheim (el flautista Wendling, l’oboista Ramm, el trompa Pinto i el fagotista Ritter) i la va acabar en pocs dies, abans del 25 d’abril; però Jean Legros, un aristòcrata arrogant que era el director dels Concerts spirituels -l’entitat que l’havia d’estrenar- es va fer el ronso i la va abandonar en un calaix, amb la consegüent indignació (i impotència) per part de Mozart: mai no la van tocar.

I és que a París, Mozart no s’hi va sentir mai còmode: havent de fer visites de cortesia o classes avorridíssimes a nobles pretensiosos i insensibles, cau en un estat de malenconia, agreujada per la solitud i pel menyspreu i la indiferència. Mozart no estima París, i viceversa. I ho deixa ben clar en les cartes desesperades i planyívoles que li envia a son pare (“per l’amor de Déu: deixa’m marxar cap a Itàlia!”, li diu l’1 de maig). I les feines que li ofereixen, no el complauen: li proposen ser organista del palau de Versalles (al servei del rei de França), i no ho accepta: “jo soc compositor!”, sosté amb tota la dignitat. I encara hi haurà un altre fet tràgic que enfonsarà més els seus ànims: sa mare, Anna Maria, que l’ha estat acompanyat des que van marxar de Salzburg fa nou mesos, mor de sobte el 3 de juliol de 1778. Mozart s’ha de fer gran, de cop. Marxa de París al setembre, passa unes setmanes a Munich i Manheim (on rep la patacada amorosa definitiva per part d’Aloysia), i arriba a Salzburg, capcot i decebut, el 15 de gener de 1779.

Les altres dues Simfonies concertants que sentirem avui van ser compostes en aquesta època penosa a Salzburg, durant la tardor de 1779, en què Mozart, vestit amb la lliurea cortesana feia d’organista de la cort, escrivia misses comprimides, i rebia tracte de servent per part de l’arquebisbe Colloredo, que l’humiliava tant com podia: una època en que es va gestar la rebelió que duria Mozart a trencar els vincles amb tot el seu passat i marxar cap a Viena a buscar ulls i oïdes més receptives i favorables. Mozart tenia 23 anys, i en nou mesos no va escriure res més de significatiu: de fet, de la K320 només en va escriure 134 compassos del primer moviment. Avui en sentirem la versió acabada per Philip Wilby, que molt probablement no s’ha interpretat mai abans a la península. La K364 sí que la va acabar, i és una veritable obra mestra, una obra de grans dimensions, la més important que va escriure en tot un any (un any penós, val a dir-ho), on Mozart apunta una expressivitat inaudita, plenament romàntica, amb un ús altament significatiu dels silencis, que no són simples pauses per respirar sinó que formen part del discurs, i expressen un alè (fixeu-vos en l’inici de l’Andante central). Hi ha dolor; però també esperança, i voluntat. Patiment tràgic i alhora passió per viure. És així com Mozart supera la profunda decepció d’haver de tornar a Salzburg, una derrota amb orgull, no resignada. I serà un goig poder escoltar una música tan intensa, tan sincera, fonamental per entendre l’estat emocional d’un jove geni en un moment crucial de la seva vida, i que obre el camí a tots els concerts per a piano que vindran, i fins i tot a les últimes simfonies.