FILUMENA MARTURANO | El director diu...

"Tot comença sempre amb un estímul emotiu: reacció a una injustícia, menyspreu per la meva hipocresia i la dels altres, solidaritat i simpatia humana per una persona o per un grup de persones, rebel·lió contra les lleis superades i anacròniques en relació al món d’avui, torbació davant de fets que, com les guerres, convulsionen la vida dels pobles, etcètera.”
Eduardo De Filippo

Notes del director | Oriol Broggi

Alguna cosa em porta a pensar que aquesta obra caldrà viure-la amb una certa sensació d’exhalació. La vida passant pel nostre davant, sense pressa però rapidíssima. I d’alguna manera, només esbossada. Sense haver estat acabada o limitada, i encara menys com “empaquetada”, si es pot dir així... Justament passa de forma real, i és per això que l’exhalació que sentirem durant l’espectacle voldrà ser copsada tornant a casa.

Mentre la llegim, mentre l’espectador la vegi i també mentre l’assagem, voldrem trobar aquell gest que crec que l’autor imprimeix en els personatges. Un present viu en el que estan buscant, trobant les paraules exactes, les formes, els ritmes necessaris. Una acció que va avançant sense que res estigui fixat, on tot podria canviar. Un tros de vida sense refinar.

Filumena Marturano es va escriure ràpid. I potser cal assajar-la i veure-la ràpid. Sense voler que el muntatge pesi. Sense voler que al darrera hi hagi una història excessivament metafòrica. És allò. I aquí rau possiblement la seva grandesa. En el fons, petites discussions de parella. Per veure qui és qui. Per entendre’s. Per mostrar-se l’amor o el desamor. La passió i la força de l’entesa.

Com un poema de Salvat Papasseit, o de Foix. “Tot és ara i res”, “Res no és mesquí ni cap hora és Isarda...!”

Veure una obra i sentir les converses dels personatges; encara que estan estigmatitzats tenen més a dir del que ensenyen. Després de l’obra ens haurem humanitzat una mica. Perquè la peça no ens dóna unes lliçons determinades, o en tot cas no ens interessen especialment. Som allà, mentre succeeixen aquells moments de la seva vida. Observem. L’assaig és la pel·lícula, com deia Jordi Balló en una xerrada que va fer a la Biblioteca i que va titular precisament així. Tal com ens compartia llavors, amb la Filumena no tenim la sensació d’obra acabada, enquadrada, emmarcada. Sabem que no és una obra tan important. És només una obra en un teatre, una ficció agafada a contrapèl. Un moment de les seves vides que tenim la sort d’espiar.

O en tot cas és això el que ens interessa.

La Filumena es fa valdre. És una dona revolucionària, ubicada en el seu moment i en la societat en què Eduardo l’enquadra. Lluita contra l’estigma del seu passat, que ens revelarà ella mateixa, i vol alliberar els seus fills de la presó que això suposa. Quantes obres de teatre no posen els seus protagonistes sota el pes de l’estigma? És realment un principi molt teatral... o és que la situació teatral té alguna cosa que permet especialment aquest joc?

Les contradiccions del lloc social, de la ciutadania restringida, les contradiccions internes de la família que la Filumena reivindica, les petiteses quotidianes tan determinants es fan evidents en el llenguatge, en l’escenografia, en els actors. I malgrat tot, la passió és intensa. Amb De Filippo és a través dels estereotips que ho anem seguint tot.

Actualment, vista en un món que ha canviat tant i on la perspectiva de gènere sortosament posa en dubte tants paràmetres, rebem la Filumena com una dona forta que orquestra una història en la que és ell, Domenico, qui segueix un recorregut definit per ella. És Filumena qui inventa i qui marca el camí, qui porta l’acció i la fa avançar. Passarà de ser una dona forta a una dona més humana, més espontània, més lliure.. Ella no en parla de tot això, però en el fons sí... Deixarem que sigui el públic qui hi dialogui directament. Un tros de vida davant nostre com una exhalació que copsarem tornant a casa.