LA PASTORAL | Per Xavier Chavarria

La natura en sons

Avui, l’Orquestra té un convidat de luxe i de prestigi internacional, que dirigirà el concert i també farà de solista: és el veterà oboista i director alemany Hansjörg Schellenberger, que ha estat durant més de vint anys oboè solista de l’Orquestra Filharmònica de Berlín (la millor orquestra del món des de fa dècades) i també de la Filharmònica de Viena, que ha treballat amb batutes llegendàries com Karajan, Giulini, Abbado, Mehta, Levine o Muti, i que ha estat professor a la Universitat de les Arts de Berlín, a l’Accademia Chigiana de Siena i al Reina Sofia de Madrid. L’OCGr l’ha convidat a dirigir aquest repertori vinculat estretament amb el món natural, als paisatges, la fauna i la flora.

Les flors son la inspiració de L'Horloge de Flore del compositor francès Jean Françaix (1912-1997), unes Variacions per a oboè i orquestra refinades i delicioses, compostes l’any 1959, i que li van ser encarregades per John de Lancie, solista d’oboè de l’orquestra de Filadèlfia. Françaix estava fascinat pel treball del científic i naturalista suec del segle XVIII Carl Linnaeus, que al seu llibre Philosophia Botanica va ordenar en seqüència de floració 43 plantes que fan esclatar les seves flors en diferents hores del dia. Les va reunir sota el títol “Horologium Florae” –rellotge floral- i dos-cents anys més tard Françaix s’hi va inspirar per fer aquesta obra orquestral. Va escollir set flors, corresponents a set moments del dia, que van donar nom als set moviments de la peça, escrits en un inequívoc llenguatge neoclàssic, plenament tonal però d’harmonies sofisticades i molt personals: una mena de ram de flors sonor que ens permetrà escoltar també el virtuosisme de Hansjörg Schellenberger.

“La gallina” és el títol d’una de les sis simfonies que Haydn va compondre l’any 1785 per encàrrec dels promotors d’una orquestra francesa, la Logia Olímpica de París. Tot i que en aquella època encara era músic del príncep Esterhazy, Haydn començava a tenir prestigi i reputació arreu d’Europa, i encàrrecs com aquest el salvaven del marciment creatiu i de l’aïllament de la vida palatina al servei d’uns aristòcrates que el tractaven més com un artesà que no pas com un artista i creador. L’orquestra de la Logia Olímpica de París era més gran i molsuda que la del palau d’Esterhaza, estava integrada per una barreja de professionals i amateurs, i oferia molts concerts per al públic en general, cosa que per a Haydn era una novetat i un repte fascinant: gent del carrer disposada a pagar una entrada per escoltar la seva música! Aquesta simfonia, la número 83 del seu catàleg, va sonar per primera vegada el 1787 i es va convertir de seguida en una de les preferides del públic pels seus contrastos, pel sentit de l’humor i el joc que proposava Haydn: on és la gallina? Si pareu bé l’orella, després de l’Allegro spiritoso inicial, dramàtic i en mode menor, arriba un tema joganer i saltironat per on s’hi passeja un personatge pintoresc i insistent...!

El plat principal d’aquest menú musical és una obra mestra del gènere simfònic altament evocadora, la Simfonia n.6 en fa major “Pastoral” de Beethoven, que es va estrenar el 22 de desembre de 1808 al Burgtheater de Viena juntament amb la famosíssima cinquena simfonia (curiosament amb els números bescanviats), en un d’aquells concerts maratonians que duraven hores, i que probablement va provocar que el públic la rebés amb certa fredor i indiferència. Malgrat el seu subtítol, “Records de la vida del camp”, la Pastoral no havia de ser en absolut una descripció del medi natural sinó una evocació dels sentiments i les emocions que s’experimenten quan s’està en contacte amb la natura. Beethoven insistia que allò no era una pintura musical (“deixem a l’oient la feina d’imaginar cada situació!”) però quinze anys més tard, passejant pels volts de Kahlenberg amb el seu amic Schindler, i ja totalment sord, va confessar: “aquí vaig escriure l’escena del rierol... O més ben dit: van ser els oriols, les guatlles, els rossinyols i el cucut que la van compondre per mi! Tu els pots sentir, ara?”. És innegable que la natura sempre va ser un refugi i un consol per al mestre de Bonn: Therese von Brunsvick, un dels grans amors de Beethoven, va dir que “al mestre li agradava quedar-se sovint sol, en companyia de la natura, la seva confident fidel... i quan tenia la ment cansada i l’ànim confús, només la natura aconseguia consolar-lo”. De fet, ell mateix ho havia confessat: “Sóc feliç com un nen quan puc perdre’m entre els arbres i les roques!”. Curiosament, i a contracor, Beethoven va acabar posant títol a cadascun dels cinc moviments que la integren, on hi “veureu” imatges bucòliques i inequívoques evocacions d’ocells, rierols, tempestes i danses camperoles. Prepareu-vos, doncs, per a un emotiu viatge per la natura amb Beethoven com a demiürg i Schellenberger com a guia.

Xavier Chavarria, musicòleg i encarregat de fer la presentació prèvia del concert, una hora abans de la funció.