WINTERREISE | Per Xavier Chavarria

Un viatge interior

Un dels elements distintius i fonamentals per entendre l’art de l’època romàntica és la seva enorme càrrega emocional i la capacitat expressiva: l’obra d’art es converteix en el vehicle per expressar sentiments i emocions molt íntimes del creador, vivències profundes i expreriències colpidores, com una mena de confessió personal que sovint ni les paraules no són capaces d’expressar. Només l’art, i especialment l’art dels sons, la música, és capaç de transmetre aquestes emocions.

Avui, en el primer concert clàssic de la temporada, tindrem un exemple magistral i emblemàtic d’aquesta capacitat expressiva i poètica de la música, en una de les obres més cèlebres i colpidores del compositor romàntic vienès Franz Schubert, el cicle de cançons Winterreise (Viatge d’hivern), compost a les acaballes de la seva breu vida: Schubert va morir el 19 de novembre de 1828, quan tenia 31 anys.

Winterreise és un cicle de vint-i-quatre lieder per a veu i piano, compostos en dues etapes: els dotze primers els va enllestir el febrer de 1827, i els altres dotze els va afegir el novembre d’aquell mateix any, en una època especialment trista en la vida de compositor: Schubert se sentia cada cop més sol, incomprès i aïllat del món. La mort del seu venerat Beethoven, el març d’aquell any, l’havia enfonsat anímicament, i ja no se sentia amb forces per dominar la malatia que el consumia des de feia anys. L’angoixa existencial i la proximitat de la mort empapen aquells últims mesos de la seva vida, i també són presents en algunes de les cançons d’aquest cicle.

Les cançons de Winterreise estan basades en poemes de Wilhelm Müller que exposen la torbadora sensació de solitud i deseperança que viu un jove, desencisat de la vida i de l’amor, i que fuig cap a l’únic consol que veu possible: la mort. Tots els paisatges que troba pel camí (el fred, la pluja, el fang del camí, els rius glaçats, la boira, els arbres pelats, els records feliços…) són imatges altament poètiques d’una mena de viatge interior, i tenen la seva exquisida traducció sonora, reforcen un sentiment de tristesa, de nostàlgia i d’enyor que probablement també envaïa al músic.

Un amic íntim de Schubert, Josef von Spaun, va descriure l’estat anímic dels compositor a principis de 1827: “Estava d’un humor lúgubre i semblava cansat. Quan li demanàvem què li passava, ell ens deia que aviat ho sentiríem i ho comprendríem”. Pocs dies després, Schubert va convidar els amics més íntims a casa i els va dir (sempre segons Spaun): “Us cantaré un cicle de lieder esfereïdors. Tinc curiositat per saber què en penseu. A mi m’han esgotat com mai cap altre ho havia fet”. Els amics van quedar desconcertats per la mòrbida atmosfera d’aquelles cançons, però els va encisar el seu caràcter melangiós. Quan Schubert va morir, un altre dels seus íntims, el poeta Johann Mayrhofer, va escriure: “La tria dels poemes de Müller deixa ben clar com s’havia tornat de seriós Schubert. Feia temps que estava malalt, havia patit experiències aclaparadores, i la seva vida s’havia tornat amarga. La ironia desesperada del poeta l’havia atret, i l’expressà en unes melodies tallants que em van fer sentir penosament commogut”.

Schubert només va poder veure editada la primera part del cicle, perquè la segona part, revisada i corregida des del llit de mort, no va ser publicada fins al desembre de 1828, poques setmanes després de la seva mort.

Som davant d’una música bellíssima, d’una estremidora profunditat dramàtica, i que podrem assaborir en la versió adaptada per a corda i instruments de vent pel director de la nostra orquestra, Corrado Bolsi, i que aporta una riquesa tímbrica i unes coloracions sorprenents i inusuals a aquesta obra tan intensa. El protagonista d’aquest viatge emocional a través de les cançons de Schubert serà el tenor Roger Padullés, una de les veus liederístiques més reputades del panorama musical del nostre país.