IL TROVATORE | Per Albert Ferrer

Il trovatore: cim del melodrama romàntic italià

Estrenada al Teatre Apollo de Roma el 19 de gener de 1853, Il trovatore va néixer en un període de gran intensitat creativa de Verdi i ràpidament va triomfar representant-se arreu durant aquells anys. De fet, pot considerar-se la culminació del melodrama romàntic italià per nombrosos factors com el marc històric medieval i exòtic, arrelat al conflicte entre els partidaris del Comte d’Urgell i els partidaris de Ferran d’Antequera a inicis del segle XV. D’aquesta manera es contraposen escenaris, accions i personatges: l’estament nobiliari i poderós respecte les classes baixes i marginals (gitanos, trobador), a través de situacions concises però desenvolupades frenèticament que arrengleren dos triangles argumentals (un amorós: Manrico-Leonora-Comte; l’altre venjatiu: Azucena-Comte-Manrico). Ho fa amb el rerefons d’un idealisme divergent a les altres dues òperes de la trilogia popular verdiana i que juga amb la simbologia de la nit, omnipresent i pulsional; i, també, del foc: de qui va morir-hi, de qui hi morirà, de la passió, de la gelosia, com font de llum al campament i com a premonició. 

A partir d’aquest esquema i malgrat que Verdi no ho volia, l’obra es basteix en la solita forma amb l’scena com a matriu constructiva (recitatiu-ària-cabaletta) i números tancats juxtaposats en quadres escènics sense la continuïtat assolida amb Rigoletto. I és que el llibret de Cammarano, que va morir a mitja redacció deixant una adaptació força fidel a l’enrevessada i truculenta obra original de García Gutiérrez, responia a aquestes convencions facilitades -en part,- per la combinació de prosa i vers d’aquesta. De la qual, per cert, en van redistribuir algunes escenes i prescindir del germà de Leonora (Guillén).  

Un altre element aclamadíssim rau en la vocalitat curulla d’un melodisme exuberant i alta exigència tècnica que combina el belcantisme pur amb una força dramàtica i violència, on cada personatge queda perfectament delimitat i alhora interrelacionat per un sofisticat joc de tonalitats. La mezzosoprano, Azucena, una de les poques mares protagonistes del repertori operístic, és un personatge tràgic i venjatiu amb una psicologia complexa reflectida en la tessitura aguda i la versatilitat de la dicció i l’expressivitat amb què Verdi va redefinir els rols d’aquesta corda de manera semblant a com ho havia anat fent amb els barítons. El tenor, Manrico, és el seu fill i demanda una combinació de lirisme delicat i efusivitat amb algun excés de rudesa i èpica (“Di quella pira!”). Com Gilda i Violetta, Leonora és un rol vocalment complet i acabarà sacrificant-se i desemparada en un món corromput pel poder dels homes. El baríton, el Comte de Lluna, respon a l’arquetip masculí dominant, actiu, instigador de la trama i requereix una extensió ampla i ser un fraseggiatore; mentre que el capità del seu exèrcit, Ferrando, és un baix amb aptituds pel cant florit.

Per la seva part el cor funciona com a farciment però resulta determinant en l’il·lusionisme teatral del “Miserere”, cantat a capella fora d’escena a l’acte IV, amb què Verdi obre l’espai escènic, fa present allò que no veiem i reforça la sensació de foscor i solitud de Leonora. Ella, sola a l’escenari, canta sobre un obstinat rítmic a la manera de marxa fúnebre secundada pel registre greu de l’orquestra, alhora que sent el cant amorós de Manrico, que s’acomiada d’ella també en la llunyania, des de la torre on està empresonat i sense saber que ella l’escolta. Amb la superposició d’aquests tres espais, tres accions, tres temps i tres estils musicals diferents construeixen un magistral espai sonor diegètic per a Leonora on s’hi fusiona amor i vestigi de mort.

Albert Ferrer Flamarich, musicògraf i historiador de l’art