HAYDN, EL PRIMER ROMÀNTIC | Per Xavier Chavarria

Haydn, tempesta i passió

Franz Joseph Haydn (1732-1809) està considerat el pare de la simfonia. En va fer un centenar llarg (n’hi ha cent-sis de catalogades) i va consolidar un model que van desenvolupar Mozart i Beethoven, tots els compositors romàntics, i fins ben entrat el segle XX, amb creacions colossals i de gran envergadura. Les simfonies de Haydn van des de les creacions amb un inequívoc regust Rococó, passant per les d’aire galant i aristocràtic, fins a les que respiren un cert alè romàntic, plenes de contrastos i un incipient apassionament, com aquestes que escoltarem avui.

Val la pena recordar que l’any 1761 Haydn va entrar a treballar com a mestre de capella al servei del príncep Nikolaus Eszterhazy, un aristòcrata molt poderós que tenia un palau a Eisenstadt, una mena de “petit Versalles” i que contenia dos teatres i una orquestra ben nodrida. Haydn va estar al seu servei durant gairebé trenta anys, i per a ell va compondre la major part de les òperes, simfonies i música de cambra de la seva producció. De simfonies, Haydn en va compondre al llarg de quatre dècades, però les quatre que escoltarem en aquest concert corresponen a una etapa molt concreta, entre 1768 i 1771, especialment prolífica i experimental, d’innovacions i atreviments que comencen a transpirar romanticisme i passions desfermades. És l’època “Sturm und Drang”, és a dir “tempesta i passió”, un estil sorgit en el món de la literatura a mitjans del segle XVIII, que va empapar altres arts com la música, i que es caracteritza per l’expressió d’emocions extremes. En música, aquest apassionament inusitat fins aleshores s’expressa en passatges agitats, convulsos, amb ritmes sincopats i inquietants, tonalitats menors, i molts contrastos dinàmics que transmeten aquest frenesí emocional. Cal dir que Haydn ho fa sense “despentinar-se” massa, conservant aquell prodigiós equilibri i la contenció i l’elegància que caracteritzen tota la seva música, i que son lluny encara de les efervescències romàntiques; però aquestes quatre simfonies, totes elles amb títols apòcrifs, tenen un inqüestionable esperit proto-romàntic, ardent i enèrgic, i comparteixen una instrumentació ombrívola i molt característica d’aquest estil, amb tota la corda, dues trompes, dos oboès i un fagot. Un Haydn inusual i sorpenent.

La Simfonia n.59, composta pels volts de 1768, comença amb un sorprenent moviment Presto, arrauxat i ardent (les simfonies de l’època mai no començaven així), del qual n’hauria pogut sorgir el títol; però és més creïble la tesi que el relaciona amb l’ús que anys després es va fer d’aquesta música com a acompanyament d’una obra teatral titulada Feuersbrunst de Friedrich Grossmann representada al palau Eszterhaza. Un manuscrit de la simfonia datat en aquesta època ja duu el títol de Feuer Sinfonia. Una cosa semblant explicaria l’enigmàtic títol de “Mercuri” per a la simfonia n.43, composta per Haydn cap a 1770 (mai no hi ha evidències precises ni de la data de composició ni de la primera interpretació de les obres d’aquesta època), que té com a aspecte sorprenent l’ús de la tonalitat de La bemoll major, mai usat per Haydn a les seves simfonies. La “Mercuri” va ser qualificada pel musicòleg Robbins Landon com “la simfonia de cambra austríaca per excel·lència”, pel seu aire elegant i aristocràtic.

Coetània de la Simfonia del Foc és la titulada “la Passió”, la n.49, íntegrament escrita en una sola tonalitat, Fa menor, que li confereix un color fosc i ombrívol, gairebé tràgic. L’inici lent de l’obra accentua aquest aire dramàtic, però tampoc està gens clar l’orígen del títol perquè l’obra no té res a veure amb el temps de Passió.

La Simfonia n.44, titulada Trauer, és a dir “Fúnebre”, és un dels més bells exemples de l’estil Sturm und Drang, una obra mestra tant pels detalls com per la concepció global. Va ser composta l’any 1771, i diu la llegenda que Haydn va demanar que el moviment lent (col·locat estranyament després del Minuet) fos tocat en el seu funeral. No es va respectar el desig de l’autor, però en canvi si que va sonar en una cerimònia celebrada a Berlín a la seva memòria tres mesos després de la seva mort, el setembre de 1809. La contundència melòdica i l’esperit dramàtic d’aquesta música segurament van impactar a un dels millors amics i admiradors del mestre: W. A. Mozart.