EL DESIG DE SER UN LLIMAC | Entrevista a Neus Masdeu

El desig de ser un llimac (si els llimacs són cargols sense closca) és la peça de Neus Masdeu que va a cavall entre la performance i la instal·lació. El seu ritme és com un mantra, una repetició mecànica que genera espais quasi de meditació, enfrontant el públic amb l’oposició dels ritmes frenètics de la societat contemporània als quals estem habituats. Entrevistem a la seva creadora.

Per què no ens podem perdre 'El desig de ser un llimac'?

Oportunitat per poder veure un experiment que et farà fer-te preguntes, contemplar imatges molt visuals, relaxar-te o posar-te nerviós depèn de quina personalitat tinguis.

Com definiries aquesta peça?

És una sèrie d'accions sense un fil conductor ni narrativa que tracten conceptes oposats com obligació i el desig, el treball i el lleure i la relació que tenim amb el consum, que pot ser trista i divertida alhora, trepidant i avorridíssima també. 

Com valores la residència artística feta, primer, a Roca Umbert, i l’any passat, al Teatre Auditori?

A Roca Umbert hi vàrem estar al 2020, va ser una meravella començar allà tota sola, em passava hores ballant amb un pal de fregar i fent el llimac, va ser una oportunitat per començar a dibuixar un primer full de ruta i conformar un equip de performers en total comoditat i sense pressió, ja que a la CAM valoren molt el procés que el producte acabat.

Al Teatre Auditori hi vàrem estar a l'abril passat, va ser un luxe i també una aventura. Per primera vegada ens vam tirar a la piscina amb el format escenari-públic ja que fins ara havíem mostrat la peça en altres formats més expositius o d’instal·lació. Aquesta nou format posa en joc elements amb els quals no havíem pogut experimentar fins ara, sobretot la llum. Estem molt contentes.

Què et va portar a fer aquest espectacle? 

Les ganes de fer i passar-ho bé, treballar en equip, dialogar amb altres circuits, experimentar en diferents formats i explicar coses.

Quin impacte t'agradaria que tingués en el públic?

Si surten del teatre amb alguna pregunta ja estic contenta, que després vagin a fer una cervesa i hi hagi debat amb els col·legues, això és ideal. 

Com ha estat el procés de treball?

Molt intens i intermitent depèn de l'època. Hem anat fent en funció dels recursos que hem trobat, ens hem anat adaptant i hem anat repensant diferents formats per les propostes que han anat arribant. Sempre hem buscat, des del principi, que la peça fos molt versàtil i que tant es pogués mostrar en un museu com en un teatre. És cert que, ara, en aquest últim tram, hem estat adaptant la peça al teatre, en teníem moltes ganes, i aquest divendres, per fi, la podrem veure en una sala i gravar el passi per tenir-ne un registre.