TRENCATS | Entrevistem a Jordi Cortés, director de Liant la Troca

Jordi Cortés es forma com ballarí a l’Institut del Teatre de Barcelona. Ha col·laborat amb companyies com Mudances, Lanònima Imperial, Metrosm o Iago Pericot. Va viure 10 anys a Londres on treballà amb DV8 Physical Theater, Nigel Charcknock, Russell Maliphant, i sempre combinant la tasca com a creador amb la d’investigador del moviment en totes les seves facetes, des de la diversitat funcional, sensorial, psíquica, sexual i intergeneracional. Va ser director artístic d’Alta Realitat i és fundador de l’associació KIAKAHART.

També és fundador del col·lectiu de dansa-teatre integrat Liant la Troca, que es va crear fa 12 anys i assagen setmanalment a Roca Umbert Fàbrica de les Arts.

El 10 de març, i dins del Festival Dansa Metropolitana, podrem veure la vostra nova i novena producció: Trencats. Una peça que co-dirigeixes amb Glòria José. Què hi veurem?

La companyia presenta una peça que segueix l’estètica i filosofia de les anteriors: una dansa de l’oposició, entre la bellesa i allò grotesc i entre el què és sec i sucòs. Sempre buscant la nostàlgia en allò penetrant.

És un espectacle sobre un futur distòpic i apocalíptic en què una sèrie de personatges estan cercant renéixer. Tot ha quedat arrasat, hi trobem personatges a l’estil de Samuel Beckett i no sabem en quin període de temps estan. Alguna cosa s’ha trencat, en un territori sec on sembla que res està creixent.

Quin objectiu et planteges amb aquest espectacle?

El meu objectiu és que el públic ho gaudeixi i es quedi amb el món poètic que és fràgil i intens. Hi ha alguna cosa de la Troca que és molt penetrant, tallant, bell, poètic a la vegada i té algun punt de nostàlgia.

Sempre ens han dit que freguem l’erotisme i la sexualitat.

Com és treballar amb 21 persones?

És molt creatiu, hi ha molta escolta, molta observació i el més important és crear l’energia de grup i anar tots a una. Hi ha una complicitat i una confiança entre uns i altres. Un dels valors de Liant la Troca és l’energia que transmet i la intensitat.

El que valoro molt és el compromís que tenen i que el que fan s’ho creuen. S’entreguen moltíssim i això és imparable.

Quan vas treballar a Londres, què és el que vas aprendre i vas voler portar aquí, a Catalunya i en aquest cas, a Granollers?

A Londres el que vaig fer és fer tallers a Candoco Dance Company, una companyia de dansa contemporània. Allà vaig conèixer el seu director artístic, l’Adam Benjamin, i vaig aprendre que podia crear un diàleg amb el meu cos i un altre cos, que fos totalment diferent i no tingués res a veure amb el meu.

Posteriorment, i un dels moments clau pel fa a la dansa-teatre, vaig tornar a Barcelona i l’Aldolfo Colmenares, un amic meu ballarí, s’havia quedat cec i havia estat molt malalt i a punt de morir. Ell havia ballat amb moltes companyies de Barcelona amb les quals jo també hi havia ballat. Vaig decidir fer una peça amb ell. Tot i que ja s’havia retirat volia que tornés a ballar i vam fer una peça conjunta que es deia De cara i d’alguna manera va ser la primera peça de dansa que vaig fer amb alguna persona amb algun tipus de diversitat. I això em va fer seguir.

Jo mateix havia tingut lesions fortes i això no m’havia impedit seguir en escena. De fet vaig fer una peça amb croses. Tot això em va fer pensar que si tens alguna cosa a dir, sigui quina sigui la teva condició física o mental, pots fer peça igual.

A mi m’agradaria que hi hagués més diàleg entre les noves generacions i els de la meva; de fer més coses plegats.