idil·lis | Per Xavier Chavarria

Idil·lis sense resposta

Mireia Barrera, una de les directores més prestigioses i reputades del panorama musical, i que ha dirigit cors professionals de gran categoria, és la convidada de luxe en aquest concert de l’Orquestra, i s’estrenarà com a directora de repertori estrictament simfònic en un programa en que es combinen dos idil·lis plenament romàntics i gairebé coetanis, i una brevíssima contemplació musical que, composta fa més de cent anys, ja formula una qüestió transcendental sobre l’existència humana.

El concert s’obrirà amb una obra d’una gran bellesa però pràcticament desconeguda del compositor txec Leos Janáček (1854-1928), l’Idil·li per a corda, escrita l’any 1878, quan l’autor acabava de fer 24 anys i encara es guanyava la vida a Brno fent de mestre d’escola i de director de corals. Janáček admirava molt Antonin Dvorak, compatriota seu i catorze anys més gran, amb qui havia compartit excursions etnogràfiques i vetlalldes musicals. Una de les seves obres més recents, la Serenata per a corda (que vam poder escoltar en l’anterior concert de l’Orquestra, aquesta mateixa temporada) era molt estimada per Janáček i segurament el va engrescar a escriure aquesta obra (i també la Suite per a corda, un any abans): de fet, el dia de l’estrena, el desembre de 1878, Dvorak era present entre el públic. I en aquesta obra, estructurada en set moviments, ja es trasllueix clarament l’esperit apassionat i arrelat a la terra que va acabar caracteritzant la seva producció posterior. Serà tota una descoberta.

Richard Wagner (1813-1883) va trobar l’amor de la seva vida en Cosima, filla de Franz Liszt, amb qui va començar una relació l’any 1864 mentre ella encara estava casada amb l’eminent director d’orquestra (i apòstol de la música de Wagner) Hans von Bülow. D’aquesta relació en van sorgir tres fills: Isolda, Eva i Siegfried, que va néixer el mes de juny de 1869 mentre son pare treballava en l’òpera Siegfried. El dia de Nadal de l’any 1870, i en motiu del 33è aniversari de la seva esposa, Wagner li va regallar l’obra que sentirem en aquest concert, l’Idil·li de Sigfrid, i la va fer sonar, per a sorpresa de Cosima, amb tretze músics situats a l’escala noble de la vil·la de Tribschen, a la riba del llac de Lucerna, on vivien feliçment des de feia quatre anys. A la celebració hi era present un eminent admirador de la música de Wagner, Friedrich Nietzche. És un Wagner curiós, poc habitual, íntim, més tendre i dolç del que ens té acostumats, però òbviament conté referències explícites a temes de l’òpera homònima, especialment a la cançó de bressol que entona l’oboè, també al tema de l’estimada immortal, i el del tresor del món que canta Brunilde a l’òpera. Un dels obsequis musicals més bonics i romàntics que s’han escrit mai.

El concert s’acabarà amb La pregunta sense resposta del compositor nordamericà Charles Ives (1874-1954), una peça contemplativa de només cinc minuts de durada, composta l’any 1906 i que inicialment anava aparellada amb una altra peça peculiar d’Ives, Central Park in the dark, sota el títol “Dues contemplacions”. Aquesta obra no es va estrenar fins l’any 1941 i va ser rebuda amb estupefacció per la seva sorprenent estructura: és una mena de collage sonor en tres nivells, on la trompeta entona sis vegades la “pregunta” (“l’eterna pregunta de l’existència”) en forma de melodia atonal; l’intent de resposta arriba immediatament dels quatre instruments de vent fusta, en un tempo que va creixent de forma progressiva associada a una sensació d’impaciència i desesperació (son les “respostes humanes” segons l’autor); i impassible i impertèrrita, de principi a fi de l’obra, la corda exposa una paisatge sonor suau, lent i sostingut (“el silenci dels druïdes”) i en una tonalitat diferent de les altres intervencions. Els tres grups d’instruments toquen en tempos i tonalitats pròpies i independents, provocant aquesta sensació de collage sonor, per a conformar un “paisatge còsmic” inquietant i eloqüent que converteix en sons una de les grans qüestions de l’existència humana: el sentit de la vida. I en ple segle XXI, n’hi podem afegir una altra: cap a on anem?

Xavier Chavarria, musicòleg