Cantàfrica | Per Marçal Ayats

Deixem-nos anar!

Gràcies a l’aventura d’acompanyar en Momi Maiga he descobert un nou món. Un món infinit, ple de matisos i sorpreses. Una cultura on el ritme és estructural per a la vida mateixa.

Un dia en Momi explicava que a l’Àfrica Occidental els tambors es poden fer servir per parlar. Alguns patrons rítmics tenen significats concrets per a les persones: un ritme permet comunicar ordres, un altre pot significar una mostra de respecte, un altre pot ser una lloança a déu, fins i tot hi ha patrons per deixar anar improperis... També ens explicava que la seva família acumula desenes i desenes de generacions de músics djeli, responsables de perpetuar milers d’històries i cançons de tradició oral.

Acabat d’aterrar a aquest ecosistema, tot aquest llegat m’ha calat al cos com un torrent imparable, com una saba nova sota la pell, i des d’aleshores sento una necessitat imperiosa de cantar i moure l’esquelet.

Tot i que en els últims anys hi ha hagut un canvi de paradigma, la tradició que embolcalla el violoncel segueix essent clàssica occidental i per a un músic format en un conservatori no és fàcil canviar el xip i deixar-se endur per aquest tipus de vivències. És un exercici de renúncia, d’humilitat. D’obrir portes i deixar entrar. I el ritme és la baula que connecta els dos mons. Quan et capbusses en els patrons senegalesos comences a percebre com conviuen els ritmes ternaris i quaternaris dins el compàs de 128 , la màgia del contratemps i dels desplaçaments rítmics, com n’és d’important la subdivisió per no perdre el fil...

M’ha costat (i encara em costa) reduir el soroll mental aferrat al meu modus operandi dels anys que he estudiat clàssica i poder gaudir plenament de tot això. Quan ho aconsegueixo, però, és dels exercicis més plaents de la meva vida...

I d’això va aquest concert: d’esborrar fronteres i convidar-nos a tots plegats a aquesta música, fresca i lluminosa. De cantar i ballar sense raons. De no tenir por d’aixecar el cul de la cadira per a que se’ns endugui una estona el vent.

Marçal Ayats, violoncel·lista inquiet i polifacètic. Després de formar-se en interpretació clàssica al Conservatori de Vic, a l’ESMUC i a diverses orquestres joves del país, s’ha endinsat en nous ecosistemes musicals com el pop, el folk, el jazz o el món performatiu. Ayats és, a més, músic de l’Orquestra de Cambra de Granollers.

Article publicat al magazín d’Escena grAn de la 1a part de temporada 23/24