Música i ciència | Per Alba Nogueras

L'harmonia de les esferes

La música té la capacitat d’il·lustrar allò que se’ns fa difícil de dir en paraules, d’explicar el que ens és complicat d’entendre. Ens pot parlar de sentiments tan abstractes i complexes com la nostàlgia o l’esperança, o de coneixements tan concrets –i aparentment tan allunyats– com les ones gravitacionals. Sí, sí, les ones gravitacionals. En aquest programa, l’Orquestra de Cambra de Granollers proposa establir un diàleg amb la ciència, i concretament amb la física quàntica, per tal de comprovar la possible relació entre la necessitat inexplicable d’expressió artística de l’ésser humà i aquestes deformacions de l'espaitemps, les "vibracions de l’univers".

La gènesi de la proposta és una reflexió del director artístic de la formació: Corrado Bolsi estava convençut de la connexió sensible, gravitacional, entre aquests dos mons. Però necessitava una veu entesa que articulés les seves sospites, per això va anar a buscar l’ajuda del divulgador científic i actual director de l’Institut de Física d’Altes Energies (IFAE), Eugenio Coccia. A través d’intercanviar converses i passions, van quedar convençuts dels nombrosos vincles entre un camp i l’altre, però com es podia concretar, això, en un programa de concert? Per fer-ho van servir-se de la idea de vibració. Perquè tota matèria vibra, i quan la música vibra amb nosaltres, ens emociona.

En aquesta ocasió, així doncs, sentirem peces breus per a orquestra de corda; obres escrites al llarg de dos segles que tenen en comú la sensació, en alguns casos, de lleugeresa i moviment i, en d’altres, de placidesa incerta i de misteri. Inaugura el concert una partitura que sembla alentir el temps al seu pas; es tracta de l’Adagietto de la cinquena simfonia de Gustav Mahler, moviment popularitzat per Luchino Visconti en fer-lo servir com a banda sonora de la seva pel·lícula La mort a Venècia, i que prèviament també s’havia interpretat al funeral de Robert Kennedy. La seguirà una obra hipnòtica, cíclica, del violoncel·lista sicilià Giovanni Sollima, que tensa i destensa harmonies amb un gran dramatisme.

Recobrarem l’alè amb un dels moviments del quartet en Fa de Joseph-Maurice Ravel, fet de pizzicatos i trèmolos, primer, i d’una línia melòdica incerta, després. Continuarem fent un salt a casa, amb una obra de Bernat Vivancos concebuda per ser interpretada en dues versions diferents: una d’harmonies nues i austeres, l’altra de veus fusionades, de treball textural. I, finalment, com que aquestes vibracions que estructuren el programa són, també, unes de vitals i introspectives –les del batec del cor– acabarem el concert amb la Cavatina del Quartet de corda núm. 13 de Ludwig van Beethoven. Aquest moviment inclou una secció on s’indica «beklemmt», que podríem traduir com a opressió o pesadesa, i on la veu del primer violí es trenca a batzegades i a contratemps, mig desorientat o angoixat, però acaba trobant pau.

Alba Nogueras, periodista cultural