Simfonia de Simfonies | Per Alba Nogueras

Les simfonies de tots, els grans hits clàssics

El terme «música clàssica», sovint s’utilitza com a sinònim de «música culta», en contraposició a un altre concepte, el de «música popular». Ara bé, hi ha obres d’aquesta tradició «acadèmica» que han arrelat tan profundament en la societat que són reconeixibles per una gran part de la població. És el cas, sens dubte, del primer moviment de la cinquena de Beethoven que inaugura el concert d’avui: el motiu curt-curt-curt-llarg de l’inici s’ha fet servir tantíssimes vegades en contextos tan diferents que travessa qualsevol mena d’etiqueta. Potser és per aquest principi acèfal, potser per aquesta repetició incansable; pel motiu que sigui, són quatre notes escrites a principi del s. XIX impertorbablement actuals.

Igualment conegut és el tema de l’inici de la «gran» simfonia en sol menor del geni de Salzburg: l’haureu sentit al cinema, a la televisió, i fins i tot als sons de trucada d’alguns telèfons mòbils. L’èxit de l’obra, però, no ve d’ara. Des del moment de la seva estrena, la crítica diferia en les interpretacions emocionals de la partitura: alguns hi veien passió, violència i dolor; d’altres, lluminositat i gràcia. Potser per aquesta complexitat afectiva, potser perquè el motiu del principi és francament encomanadís, la Simfonia núm. 40 de Mozart és un altre dels grans hits clàssics.

Poc abans del 1830, un joveníssim Felix Mendelssohn, motivat pel seu pare, havia emprès una sèrie de viatges per donar a conèixer el seu talent en terres estrangeres. Una de les parades va ser Escòcia, paisatge que va inspirar-li l’obertura «Les Hèbrides»; una altra va ser Itàlia, que va inspirar-li la seva quarta simfonia. La primera, també coneguda com La gruta de Fingal, consta de dos temes principals; un evoca la cova en la qual la va escriure, l’altre el moviment de les ones del mar. La Italiana, per contra, reflecteix un caràcter totalment diferent: és brillant, lleugera i plena de bon humor. N’escoltarem l’últim moviment, un saltarello impetuós.

Tornarem a Beethoven, concretament a la simfonia que ell considerava la seva obra més excepcional; la més rica melòdicament i la més plaent i comprensible. La Setena. N’escoltarem, primer, el segon moviment –una marxa funerària, l’Allegretto; també protagonitzada per un ostinato, va tenir un èxit inqüestionable des de la seva estrena. De fet, el van repetir com a bis a petició del públic– i el quart  –un Allegro con brio inspirat, justament, en les quatre primeres notes de la cinquena; aquí, però, el motiu és l’invers; llarg-curt-curt-curt.

Finalment, acabarem amb dues obres d’un gran dramatisme; d’una banda, el tercer moviment de la tercera de Brahms –popularitzat en aparèixer a la pel·lícula No em diguis adeu d'Anatole Lidvak, al documental de la BBC The Century of the Self d'Adam Curtis, i per ser melodia de la cançó Baby alone in Babylone– i, de l’altra, l’obertura «Coriolà» del de Bonn. Aquesta última va ser inspirada en la història d’un general romà que, maltractat pels seus i forçosament exiliat, es va fer amb l’enemic; el seu antic exèrcit li envià la família per dissuadir-lo d’atacar i ell, contrariat, es va acabar suïcidant. Brutalitat i tendresa, històries de pel·lícula; on queda la frontera entre allò acadèmic i allò popular?

Alba Nogueras, periodista cultural