ANIMAL RELIGION | Per Jordi Bordes

Darrere les petjades

Animal Religion, companyia convidada de la temporada 24/25 al Teatre Auditori, fa una dècada que força els límits del circ contemporani

Aquest és un paper que apunta els rastres d'una bèstia indòmita (Indomador, 2013). El que escriu és un rastrejador que no vol caçar res; només entendre les raons d'aquest trajecte insòlit d'Animal Religion en la cartellera catalana de la darrera dècada. La supervivència dels animals depèn de l'adaptació a un medi en contínua transformació sobretot a conseqüència de l'acció humana. Animal Religion ha anat transformant-se a partir de les amenaces i oportunitats que els han sorgit al seu camí. En aquesta lluita per a la supervivència hi ha també una recerca pel llenguatge propi i per la seva posterior depuració. Perquè l'animalitat evoca a un instint tendre, ingenu, però també a una foscor imprevisible per raons que potser els humans no són capaços de detectar. I en aquest abisme Quim Giron ha anat bastint les seves verticals. Primer amb el músic i acròbata Niklas Blomberg, cofundador de la companyia (2012). Més endavant, aixecant-les en llocs inversemblants com una pila de fang (Fang, 2017), dalt d'un toro mecànic (Tauromàquina, 2016) o sobre d'un grup d'espectadors-ramat (Ramat simfònic, 2023).

Des del 2018/19, el treball de cos s'ha reforçat amb un acompanyament cada cop més significatiu de l'espai sonor (Joan Cot Ros) i d'una il·luminació contínuament juganera (Jou Serra). No ha estat fins a la incorporació de Moon Ribas, al 2023, que Giron ha tornat a compartir el buit de l'escena.

Charles Darwin deia que les bèsties sobrevivien si se sabien adaptar al medi. Les que es confonien per un camuflatge de la pell podien caçar amb més facilitat o, a l'inrevés, amagar-se dels seus depredadors. Animal Religion té una mística que, ben al contrari, busca trencar el mimetisme i esdevenir una veu que superi convencions, que desperta imaginació, que propicia connexions lúdiques i emocionals tant amb la canalla com amb els adults.

Aquesta llibreta de rastres recull la naturalitat quasi clownesca, en una hípica de Tàrrega (Chicken legz, 2014). Més que una narrativa era un estat natural en què la humanitat s'integrava horitzontalment, com una bèstia més. D'aquelles divertides situacions d'impacte es va anar vestint una dramatúrgia, sempre partint de situacions fora del normal. Com qui camina fent la vertical. Es pot rebatre la llei de la gravetat a Nu jugant a crear equívocs visuals (amb direcció del Circ d'hivern 2018), es pot qüestionar la voracitat de la humanitat a Sapiens Zoo (Mercat de les Flors, 2016) o introduir la veu lírica en un espectacle de circ (Sifonòfor, 2015. Premi Especial Ciutat de Barcelona). En la seva investigació, ha accedit al joc de la canalla (...I les idees volen, 2019) i, fins i tot a la paraula (Ahir, 2020). En els dos darrers espectacles, la línia a desenvolupar ha estat la de testimonis com el pastor que es pregunta què passarà amb el seu ramat quan ell ja no el pugui pasturar (Ramat simfònic) i la veu profunda des d'una cova de l'espeleòleg que ha decidit quedar-s'hi a viure, des de fa 50 anys: "cinc mil·límetres d'estalagmites" relativitza quan sap que no li queda gaire mil·límetres de vida (Sota terra, 2024).

Si el comportament dels animals fos una religió majoritària, probablement, hi hauria un equilibri més estable en l'ordre natural. Des de fa segles, la humanitat ha trencat aquest estat per l'ambició de millorar en el seu status. Sense ser el més fort, ha trobat les eines per dominar els altres elements de la Natura. Fins que un cataclisme el supera. Avui el Canvi climàtic, per exemple, provoca una amenaça humana. Els insectes, els fongs, les bèsties del bosc... aniran trobant formes d'adaptar-se. La humanitat, si es regeix pel mateix principi de privilegi, sucumbirà inútilment. Hi haurà qui ho beneirà com un destí èpic, com una tragèdia irreversible.

En l'entrenament, Giron es passa hores girat cap per avall. Mirant-se el món al revés, detecta situacions que qüestiona l'hegemonia de l'ésser bípede que transita fent servir les cames. Aquest és l'embrió des d'on desplega el seu univers. Animal Religion ha estat durant anys el cos del Quim (ara també de Moon Ribas) però sovint les decisions es prenen col·lectivament. Comparteixen quins projectes i quines formes encarar. El grup és un ens vital que entén la pervivència com a motor per posar un mirall nítid a la societat contemporània. Reflecteix l'esperança o la desesperació que cultivin els humans en cada instant de la història. El rastre topa amb els cossos, el so i la llum de residència a Granollers. Restem a l'espera dels nous quadres per a resseguir aquest àlbum de vida. 

Jordi Bordes, crític de recomana.cat