“Soc viu gràcies al teatre”

L’Ahmed Tobasi és palestí i viu al camp de refugiats de Jenín, al nord de Cisjordània. Interessat des de petit en l’art i la cultura, concretament en el teatre, actualment treballa com a director artístic del Freedom Theatre (Teatre de la Llibertat). El 2002, quan tenia 17 anys, Tobasi va entrar a la presó i també va dinamitzar allà alguns projectes teatrals. Quan va sortir de la presó, va tornar al Freedom Theatre i el 2008 se’n va anar a estudiar dramatúrgia a Noruega, país on va viure durant tres anys.  A l’octubre va ser a Granollers amb un grup de sis estudiants de teatre del camp de refugiats de Jenin i van treballar conjuntament amb sis estudiants més de l'escola Arsènic Espai de Creació, en la creació d'una obra conjunta que s'estrenarà el 24 i 25 de maig del 2025 Teatre Auditori de Granollers. A banda d’aquesta obra, el dramaturg també té previst portar l'any vinent al Teatre Auditori l'obra And Here I Am, basada en la seva pròpia experiència vital.  

Què és per a tu el teatre?  

El teatre ho és tot per a mi. És com si hagués nascut recordant això. Vaig créixer fent teatre: als campaments d'estiu, actuant i fent esquetxos per tot arreu. Fins i tot durant l'adolescència i quan vaig entrar a la presó. Gràcies al teatre encara soc viu; tots els meus amics han estat assassinats. Vaig descobrir que el més important és mantenir-se viu i explicar la teva història, i explicar-la a tothom a través del teatre. Aquest em dona un espai, em dona una plataforma on puc expressar-me, parlar de temes molt complicats o reflectir coses que no puc fer o dir en la vida normal. I en aquests dies, aquests dies tan difícils, tan desafiants, és el teatre com a escena, com a escenari, com a significat, com a feina, el que em fa continuar i buscar un futur i altres oportunitats.   

Quin valor creus que aporta, el teatre, en contextos de guerra?

És una eina per resistir; és la meva arma ja que puc resistir l'ocupació sense ser assassinat. Jo no faig entreteniment, no faig teatre per ser famós. És exactament com veiem en aquest moment la vida, com els humans es tornen molt violents, com els humans es tornen molt durs i bojos, com matar altres humans es converteix en una cosa fàcil, i, sens dubte, aquest món té cada vegada més problemes arreu, i per a mi, sí, es tracta de com podem expressar-nos sense fer mal als altres, com podem parlar del que volem parlar sense perjudicar altres comunitats. El teatre aporta un valor molt important, aquesta llibertat, com expressar-te sense ser jutjat, sense portar totes les conseqüències després d'expressar la teva opinió. I sí, és la llibertat per expressar-te, per parlar del que vulguis parlar, sense ser jutjat i fins i tot assassinat.  Hem de començar a pensar com podem eliminar totes aquestes fàbriques d'armes, totes aquestes bombes que maten. I per a mi, el teatre, la cultura i l'art són el camí, l'únic camí que ens pot permetre continuar expressant-nos o fins i tot enfrontar-nos, però a través del teatre, a través de l'art.   

El 2006 vas fundar The Freedom Theatre al camp de refugiats on vas néixer, a Jenin, a Cisjordània, i n’ets el director artístic. La situació a Palestina és molt dura, amb més de 40.000 morts, i el teatre ha estat al punt de mira de l'exèrcit israelià des que va començar l'atac a la franja de Gaza l'octubre del 2023. El desembre del 2023, durant una incursió de les forces hebrees a Cisjordània, et van detenir juntament amb el director general del centre, Mustafa Sheta, qui encara segueix a la presó sense càrrecs. Quina és la situació actual? 

Vaig créixer i visc a Palestina, però aquest és el moment més difícil en comparació amb altres èpoques o invasions. I penso que si això que està passant no decideix com serà el futur, llavors o desapareixem com a palestins o realment tindrem alguna mena de justícia i a un lloc que puguem anomenar casa.   

Tens nacionalitat noruega però vas tornar a Palestina. No et feia respecte tornar-hi?  

Per a mi era important compartir la meva història. Ens han deshumanitzat com a palestins, ens han mostrat com si fóssim terroristes salvatges, i per a mi era molt important que ens veiessin, que ens escoltessin de viva veu. Però, ja saps, com a palestí no pots viatjar, no pots anar enlloc sense visat, i segurament aconseguir un visat és molt difícil com a palestí. Per tant, la manera era anar a Noruega, estudiar allà, i demanar asil polític com a palestí. Vaig obtenir el passaport noruec i això em permet viatjar amb més facilitat que altres palestins, i veure realitats, conèixer cultures i vides d’altres persones. Somio que aquest món ja no tingui fronteres i penso en els palestins ja que molts d’ells pensen que la vida és exactament com viuen ells. M'encantaria que tots els palestins poguessin sortir, veure com és la vida i que no tothom viu sota aquesta ocupació.  

El 2022 vas venir a Granollers a impartir un primer taller de teatre polític i aquest octubre n’has fet un altre amb els alumnes d’Arsènic. Com ha estat l’experiència de compartir espai i vivències entre alumnes palestins i catalans? 

És una manera de dir als joves que han d’apreciar i valorar el que tenen. Allà molts joves moren aviat, van a la presó, no poden expressar-se i passen moltes penúries. Aquí pots anar al teatre, gaudir de les teves aficions, pots viatjar, dorms en pau, fas la teva pròpia vida, planifiques el cap de setmana, planifiques les vacances i tens una família; pots ser lliure. Així que aquestes coses no són senzilles, has d’apreciar-les i deixar de queixar-te de les petites dificultats que tens.  Quan portem aquests joves estudiants palestins amb els estudiants catalans, veus com de semblants són com a joves i per a mi això és mol interessant. Siguis català, palestí, europeu, som éssers humans normals, compartim els mateixos valors, compartim els mateixos somni i només ens separa la distància i la política.  Tinc moltes ganes de veure el resultat d’aquests tallers.   

Al maig tindrem la sort de veure la teva obra And Here I am. Què hi veurem?  

Els joves palestins, com altres joves en diferents països que tenen conflictes, guerres, ocupacions i colonitzacions, no trien el que volen ni el que estan passant. A Palestina, els joves tenen opcions molt limitades. La majoria d'ells moren, són empresonats o queden discapacitats. Així que és un viatge amb diferents estacions de la meva vida, però no és només la meva vida. També són les vides d'altres joves a Palestina o en altres països.   

Un desig. Com t’imagines la Palestina del futur? 

Per a mi ara és el moment més fosc que han viscut els palestins. Ens enfrontem a un genocidi. Un genocidi no només per a la gent i la comunitat, sinó un genocidi per a la cultura.  Palestina és un país petit, però és prou gran perquè la gent hi visqui, perquè sigui un país de somni. El nostre país és bonic. El nostre país té quatre estacions a l'any. Té muntanyes, té camps, té mar, té rius. Somio amb una Palestina lliure.  I no només penso en Palestina. Penso en tot aquest planeta. Palestina és part d'aquest món i vull lluitar per aquest món, perquè totes les persones siguin lliures, visquin en pau i dignitat.