NABUCCO| Entre la llegenda i el primer èxit verdià

Estrenada a La Scala de Milà el 9 de març de 1842 amb llibret de Temistocle Solera sobre el drama d’Anicète Bourgeois Nabuchodonosor, Nabucco va néixer amb la superació d’un període personal i professional difícil en la vida de Verdi, després del fracàs de la seva segona òpera, Un giorno di regno, i de la mort de la seva esposa i dos fills el 1840. Amb més llegenda que realitat en la barreja de records i desitjos relatats pel mateix compositor sobre el procés de composició, l’obra planteja alguns temes habituals en la seva producció: interessos polítics, dialèctica religiosa, conflictes paternofilials i la soledat dels individus. 

Marcada per una marcialitat i una instrumentació rica en efectismes, es basteix amb la solita forma i la scena com a matriu constructiva (recitatiu-ària-cabaletta) de números tancats i juxtaposats en quadres escènics al llarg de quatre actes batejats com a “Jerusalem”, “L’impiu”, “La profecia” i “L’ídol trencat”. Vocalment combina el belcantisme pur amb punts de força dramàtica i declamatòria, així com un caràcter d’epopeia, masculinitzat, també present en l’ambiciosa i venjativa Abigaille: una soprano dramàtica d’agilitat, de cos vocal ample, extensió extrema amb salts intervàl·lics arriscats i control de l’sfogato. El baríton, el rei destronat Nabuccodonosor, respon a l’arquetip masculí dominant, d’autoritat que exigeix un bon fraseggiatore de timbre fosc i versatilitat en la dicció; mentre que la mezzosoprano Fenena, veritable filla seva, forma part del tàndem amorós –relegat a un pla secundari– amb Ismaele, tenor comprimari sense gaire exigència vocal. Finalment, Zaccaria és un baix cantant que vol uns mitjans contundents, lirisme i habilitat en passatges puntuals a sotto voce, la cavatina del qual, Egitto là sui lidi, prefigura el famós Va, pensiero. 

Tot plegat ve precedit per una obertura popurri basada en l’stretta de final de l’acte I, el duo de Nabucco i Abigaille (acte III) i el citat cor dels esclaus hebreus a l’acte III. Es tracta d’una pregària coral, poc freqüent a l’època, amb girs de cant gregorià i partícip de l’equació en què el cor com a poble era el reflex col·lectiu de la nació italiana oprimida pels austríacs. En cap cas, però, va desencadenar les famoses proclames “Viva Verdi” (“Viva Vittorio Emanuele Re d’Italia”) del Risorgimento, com s’ha repetit erròniament. No, almenys, fins als últims anys de la dècada de 1850, quan Verdi ja era el principal compositor italià en actiu.

Albert Ferrer Flamarich, musicògraf i historiador de l’art