MANTENIR EL FOC VIU | Per Oriol Padró

No diem res de nou si afirmem que la música és patrimoni. No pas perquè sigui més antiga o menys, ni perquè es pugui fixar mitjançant partitures o enregistraments en un intent inútil de convertir-la en un objecte físic. Si la música és patrimoni és perquè forma part d’allò que ens fa ser com som. Perquè és quelcom que les generacions del passat lleguen a les que venen darrere, i aquestes decideixen mantenir-ho viu. La música és doncs patrimoni perquè és col·lectiva i transcendent.

Però, podem considerar viva alguna cosa per simple fet que ho preservem? De poc servirien els repertoris antics si no hi sabéssim reconèixer una veu que ens interpel·la avui. Si no hi ha diàleg amb el present, no és patrimoni, és momificació. Com va dir Gustav Mahler, “la tradició no és adorar les cendres, sinó mantenir el foc encès.” I mantenir aquest foc encès és, al capdavall, un acte de responsabilitat cultural.

Els concerts de clàssica la temporada 25/26 de Granollers ens afronten aquest repte de diverses maneres. La tradició esdevindrà llenguatge viu, en molts dels concerts dels pròxims mesos, gràcies al talent de les generacions més joves que s’atreveixen a apropar-se a músiques d’altres èpoques. Ens ho explicarà la violinista Joana Santandreu, una joveníssima promesa que afronta amb destresa diverses peces del Romanticisme. També ens ho mostraran els cantaires del Cor Jove Amics de la Unió i del cor portuguès Ars Vocalis que, al costat de la Jove Orquestra Simfònica de Barcelona s’aventuraran a interpretar la Missa Solemne en honor de Santa Cecília de Charles Gounod, una obra monumental molt popular al nord dels Pirineus però poc escoltada als nostres escenaris.

En aquesta missa escrita a mitjan segle XIX, Gounod girava els ulls al passat i s’inspirava en els grans mestres de la música sacra com Palestrina o Bach. Aquest interès per la música coral religiosa de segles enrere va ser una tendència molt estesa en aquell moment, com s’encarregarà de recordar-nos el Cor de Cambra de Granollers en el seu concert Diàlegs, on posarà cara a cara els grans mestres de la polifonia renaixentista amb els seus admiradors del Romanticisme.

Ara bé, els romàntics no són més que els fills rebels del Classicisme de Haydn, Mozart o Beethoven, i l’Orquestra de Cambra de Granollers ens ho explicarà amb dues propostes que ens traslladen a aquell moment fundacional de la modernitat, apropant-nos al repertori de l’època que més ha definit el que som avui amb formacions instrumentals poc habituals avui en dia, com l’orquestra de vent o el gènere de l’ària de concert.

Però el patrimoni musical no només es transmet entre èpoques. També viatja per vincles afectius, pedagògics, comunitaris. En el concert de retrobament de Veus, el patrimoni serà la memòria compartida entre generacions de cantaires. I en el projecte Flordeneu, una òpera infantil inspirada en el Canigó de Verdaguer, el patrimoni es manifesta a través de la transformació d’una obra fundacional de la literatura catalana en una vivència artística per a més de cent infants treballant no només per conservar sinó també per construir.

A tot plegat cal afegir la idea que no només és patrimoni allò que sorgeix d’espais cultes i es conserva en llocs sagrats com els museus. El Viatge musical a l’Argentina proposat per l’Orquestra de Cambra de Granollers exemplificarà la tasca de compositors com Piazzolla o Salgán per fer del tango un llenguatge musical profund i refinat alhora que intensament popular. Al seu torn, a Una tarda de jazz, el compositor Martí Ventura posarà música a pecats i virtuts, a través del cant coral i els ritmes sincopats, trencant fronteres entre gèneres, formats i escenaris.

En aquest sentit, el concert M’encanta del Cor Jove Amics de la Unió es pot llegir com un resum de tot plegat: una proposta sense artificis, directa, on el cor es mostra tal com és. On es persegueix el vincle amb el públic alhora que mostrar (o construir) una identitat pròpia. Perquè si la música és patrimoni, ho és sobretot per la seva capacitat d’unir-nos. Perquè la música només existeix quan algú la fa sonar per tal que algú l’escolti, i perquè és més música quan es fa en grup.

Deixem-nos convidar a veure la música com a comunitat i com a espai de transmissió cultural i preguntem-nos: qui escolta avui? Com fem que la tradició arribi a qui encara no l’ha feta seva? No n’hi ha prou de programar repertoris valuosos. Cal garantir que ressonin en públics diversos, que creïn vincles, que generin significat. 

La nova temporada de clàssica de Granollers ens ofereix escoltar la veu de qui ha habitat el món abans que nosaltres i a qui la tradició permet fer-se sentir per damunt del soroll que fem els qui ens creiem més importants només perquè passem per la vida en aquest precís moment. Com deia Chesterton, la tradició és la democràcia dels morts que gràcies a ella tenen un vot a l’hora de decidir qui volem ser. Seiem junts a la vora d’aquest foc que cal mantenir viu, escoltem el passat, obrim camins als qui han de venir després, afegint-hi, constantment, llenya nova.

Oriol Padró Cirera, arxiver melòman i responsable del pòdcast Sons en el temps