Serendipitat Mozartiana * | Per Anna Ponces

Quan Mozart va escriure Les noces de Fígaro el 1785-86 estava buscant un èxit. Tenia trenta anys, feia un quant temps que s’havia instal·lat a Viena i hi triomfava com a pianista-compositor. “La terra del piano”, l’anomenà en una carta al seu pare. De fet, quatre dels seus millors concerts per a piano i orquestra són d’aquella època. Però anhelava un èxit que li donés notorietat i rendiments econòmics, un èxit a l’òpera com el que havia tingut tres anys enrere amb El rapte del serrall.

Mentre buscava àvidament un llibret de prou qualitat, Mozart va conèixer Lorenzo Da Ponte per mitjà del baró Wetzlar. Da Ponte era el poeta de la nova companyia d’òpera italiana de l’emperador Josep II i tenia el seu favor, cosa que va semblar molt convenient a Mozart. Tot fa pensar que devien connectar ràpidament, ja que compartien l’enginy i una certa tirada a la provocació i a la vida llibertina.

En aquella època, al centre d’Europa hi triomfava Il barbiere di Siviglia de Paisiello, basat en l’obra homònima de Beaumarchais —que Rossini també adaptaria uns anys més tard—, i Mozart va proposar a Da Ponte treballar en la segona part de la mateixa trilogia: Les noces de Fígaro.

Hauria pogut ser una estratègia comercial senzilla: el mateix autor, els mateixos personatges; per tant, èxit assegurat… O no. (El tercer títol de la saga Fígaro, La mare culpable, no va tenir gaire repercussió, ni una adaptació operística significativa fins al 1966, feta per Darius Milhaud.)

Però Les noces de Fígaro era una obra molt més compromesa políticament que la predecessora. Anunciava els ideals de la Revolució Francesa i va ser vetada a moltes corts europees, incloent-hi la de Viena. En una carta de Josep II de gener de 1785, s’hi pot llegir: “La coneguda comèdia Le mariage de Figaro ha estat proposada, en una traducció alemanya, al Theater am Kärntnertor, però com que aquesta obra conté moltes indecències, crec que el censor l’hauria de rebutjar completament”.

Calia fer un exercici d’enginyeria per aprofitar la tirada que podia tenir un text com aquest i aconseguir que l’emperador —germà de Maria Antonieta— n’autoritzés l’estrena, i que el públic vienès la rebés amb entusiasme. No era una empresa fàcil i això la feia encara més atractiva, per l’instint disruptiu del tàndem Mozart – Da Ponte.

Da Ponte va fer servir la seva personalitat seductora per convèncer el monarca que retallaria totes les parts “que poguessin ofendre la delicadesa i la decència d’un espectacle presidit per vostra sobirana majestat”. I van començar sis setmanes de creació intensa entre el llibretista i el compositor.

Mantenint les característiques del teatre de la Il·lustració —la unitat d’acció, de lloc i de temps— i els preceptes narratius del que més tard es coneixeria com la pièce bien faite, Mozart i Da Ponte comencen a buidar l’obra de tot allò que els fa nosa. Descarreguen la peça del fort component polític i hi afloren uns personatges que ja no són una representació d’un estament social, sinó que tenen una individualitat iun desenvolupament psicològic. Uns personatges que prenen volada gràcies al llibret ple de matisos de Da Ponte i al tractament emocional i sensorial que Mozart dona a la música, que arriba a explicar el que no diuen les paraules. Uns personatges que tots tenen, almenys, una ària en la qual poden expressar el seu drama interior.

Da Ponte sap que cal que l’humor defugi la mofa i l’escarni, i posa el pes en l’acció i en la comicitat de les situacions. Això permet a Mozart crear conjunts amb una arquitectura musical riquíssima, en què l’acció no s’explica només per mitjà del text, sinó també de la música. En resulten genialitats com la manera en què es contaminen els temes musicals de Susanna i Fígaro al primer duet, o la manera en què s’organitzen les veus en el sextet per fer-nos palès l’enfrontament amb el comte.

Amb aquests ingredients es va teixint una obra mestra, amb un equilibri de forces entre text i música que no s’ha vist mai en la història de l’òpera. I —com diuen a Casablanca— això és l’inici d’una gran amistat. L’èxit buscat arriba l’1 de maig de 1786 a Viena i, sobretot, el 1787 a Praga. I després de Les noces de Fígaro venen Don Giovanni i Così fan tutte. Fins que la mort de Josep II interromp les funcions d’aquesta darrera òpera i marca el final d’una col·laboració.

Però la Trilogia Da Ponte ja ha vist la llum. I segueix aquí. Com un far per a tots els que fem camí en el món de l’òpera.

* Els científics anomenen serendipitat el descobriment afortunat i inesperat que apareix quan s’està buscant una altra cosa. Potser hi ha una mica d’aquest ingredient en la història d’un tàndem de genis creatius que buscaven un èxit comercial i van acabar creant una nova manera de fer i d’entendre el teatre.

Anna Ponces
Directora d’escena d’òpera i teatre