SANTA CECÍLIA ENTRE L'ESGLÉSIA I EL TEATRE | Per Oriol Padró

Santa Cecília entre l’església i el teatre

Charles-François Gounod (1818-1893) és una figura emblemàtica del Romanticisme musical francès, conegut universalment per la grandesa operística d'obres com Faust i Roméo et Juliette, però la seva faceta com a autor de música religiosa és menys coneguda tot i que hi va mantenir una relació profunda i complexa al llarg de tota la seva vida, arribant a compondre un total de 21 misses. Gounod estava fascinat per l’espiritualitat de la polifonia renaixentista de Palestrina i la música sacra de Bach, compositors a qui considerava “els pares musicals de l’Església.”

La Messe solennelle en l'honneur de Sainte-Cécile va ser fruit de l’encàrrec que li va fer l’Associació de Músics de París el 1855 de cara a la celebració del dia de Santa Cecília, patrona de la música. El caràcter singular de l’obra consisteix en la solució de compromís entre la solemnitat de l'art litúrgic, heretada de Bach i Palestrina, i l'expressivitat del món de l'òpera. D’aquesta manera Gounod troba una posició central en el debat que, al segle XIX, hi havia sobre els usos i funcions de la música sacra. Tot i que va ser encarregada per a una celebració litúrgica, la seva orquestra de gran format, l'ús extensiu de solistes i els seus recursos expressius es contradiuen amb la idea d'una missa purament funcional.

La tradició europea havia establert, des de l’edat mitjana,  una clara divisió entre la música sacra i la música profana. Una barrera que segons el lloc i el moment podia ser més permeable o menys, però que s’havia mantingut en un lloc clar durant segles fins que el Romanticisme va fer entrar a les esglésies formes i recursos que molts consideraven fora de lloc. Gounod era dels qui pensaven així, creia que el que ell anomenava “piruetes romàntiques i pietats sacarines” havien corromput el gust musical dels fidels i calia retornar a la puresa litúrgica del passat. Aquesta posició fou la que el compositor va defensar durant els anys en què va treballar com a mestre de capella, no sense que això li representés nombrosos enfrontaments amb la seva parròquia.

Cansat de nedar a contracorrent, però també motivat per la voluntat d’assolir més projecció professional, va girar els ulls cap a l’òpera, on va anar-se fent un lloc fins que el 1859 li arribaria el seu primer gran èxit amb Faust. L’aproximació al llenguatge del teatre líric el va portar a suavitzar la seva postura sobre la suposada manca de puresa en la música sacra i el 1855 va sorprendre el públic de París amb aquesta missa on aconsegueix un equilibri que, de fet, té tot el sentit del món si tenim en compte que va ser inspirada per la patrona de la música.

L’obra requereix un cor i una orquestra de dimensions importants, cosa que no sempre és fàcil d’obtenir a casa nostra, però que s’ha aconseguit reunir en aquesta ocasió gràcies a la unió d’esforços entre la Jove Orquestra Simfònica de Barcelona, projecte nascut ara fa deu anys i impulsat magistralment per Carlos Checa, que dirigirà el concert d’avui; i les veus del cor Ars Vocalis de la ciutat portuguesa d’Esposende i el granollerí Cor Jove Amics de la Unió. Així doncs, aquest concert té un doble al·licient: gaudir de la bellíssima música de Gounod i fer-ho gràcies a la feina de desenes de joves músics d’indubtable talent.

Oriol Padró, arxiver melòman i responsable del pòdcast Sons en el temps