L’ESSÈNCIA PURA DEL TANGO | Per Oriol Padró

La història del Tango és la crònica d’un viatge de la marginalitat a la universalitat, i el concert que avui proposa l’Orquestra de Cambra de Granollers ofereix una cartografia de l’evolució d’aquesta música que ha superat totes les fronteres des dels seus inicis.

Als dominis americans de la corona espanyola es coneixia amb el nom de “tambos” els locals situats en llocs de pas on els viatgers s’aturaven a menjar o passar la nit. Aquelles fondes eren també espais d’oci on els passants podien matar les hores cantant o ballant en un context més lliure que el de les ciutats o les viles i on, per tant, es van desenvolupar ritmes i, sobretot, balls d’una sensualitat per sobre del que es considerava decent a l’època. Aquestes músiques i danses van començar-se a anomenar tambos igual que el lloc on sonaven i, amb el temps el nom va evolucionar cap a l’actual forma “tango.”

Quan Europa es va començar a sentir atreta pels sons de les Amèriques, buscant-hi una preconcebuda sensualitat exòtica, van proliferar les peces musicals inspirades en aquesta idea que s’anomenaven indistintament havaneres, tangos o, simplement, “americanes”. Tot i que sovint responien més a clixés i prejudicis que a músiques reals, durant el segle XIX les americanes es van generalitzar dins de les obres teatrals i les sarsueles per a il·lustrar justament aquell exotisme i sensualitat que encarta avui associem al món “llatí”. L’èxit de tangos i havaneres als escenaris les va fer passar ràpidament també a les sales de ball d’arreu d’Europa i, per imitació, també a les de les colònies americanes.

Aquells ritmes sonarien, a finals del segle XIX, en els locals d’oci dels barris més pobres de Buenos Aires on els joves de les classes riques de la ciutat s’acostaven per viure aventures. I aquells ritmes van configurar una manera pròpia de ballar que també rebria el nom de Tango, ara si, esdevenint el que coneixem avui amb aquest nom. Quan els joves aristòcrates argentins viatjaven a París (un costum habitual en el moment), seduïen la societat francesa del fin de siècle amb aquells balls d’origen marginal. Curiosament, el fet que el Tango triomfés a la gran capital cultural del moment va fer que els argentins deixessin de veure’l com un gènere poc prestigiós per convertir-lo en la seva dansa nacional.

Després d’això, no van trigar a aparèixer músics com Agustín Bardi (1884-1941), que van apropar-se al Tango des de l’acadèmia i el van fer més ric i complex. Aquella generació, coneguda com a Guárdia Nueva, va convertir el tango en un món ple de possibilitats harmòniques i instrumentals i va posar les bases per a compositors més joves com Horació Salgán (1916-2016), de qui sentirem en aquest concert la seva peça dedicada justament a Bardi, que el confirma com a símbol fundacional.

Salgán seria una figura cabdal del que es va anomenar Tango d'avantguarda o Nuevo Tango, però la seva obra és menys coneguda fora de l'Argentina que la d’Astor Piazzolla (1924-1992), que el considerava el seu mestre i afirmava haver après d’ell “l'essència pura del Tango.” 

Piazzolla és el protagonista principal d’aquest concert perquè representa la renovació definitiva del gènere. Una revolució que el músic no tenia previst portar a terme fins que va rebre classes de Nadia Boulanger (1887-1979), amb qui el músic va contactar perquè volia allunyar-se del Tango per considerar-lo massa popular i banal. Però la gran pedagoga el va fer adonar que per ser “un compositor seriós" no havia de renegar del bandoneó sinó al contrari, havia d’explorar el seu llenguatge natural que era, és clar, el del Tango. 

Inspirat per aquella idea, doncs, Piazzolla va incorporar al Tango elements de Stravinski, Bartók o del jazz i el va alliberar de la idea que era només música de ball per convertir-lo en música d'audició per a un públic universal. I aquesta universalitat queda demostrada quan un compositor italià com Roberto Molinelli (1963) recorre a la música portenya en una de les seves Quatre imatges de Nova York. La peça Tango Club situa aquest ball porteny en el context novaiorquès deixant ben clar que el so essencial de Buenos Aires ha esdevingut un referent cultural amb el qual tothom es pot identificar.

Oriol Padró, arxiver melòman i responsable del pòdcast Sons en el temps