CANTAR I FER CAMÍ | Per Oriol Padró

Cantar és una habilitat innata de l'ésser humà. Naixem amb un instrument musical de sèrie que és la nostra veu, amb la qual ens relacionem i construïm vincles i identitats. A casa nostra, la pràctica de cantar en grup beu de dues grans tradicions: la música sacra i l’associacionisme coral, una síntesi que el Cor Jove Amics de la Unió presenta amb aquesta selecció de repertori que ha titulat M'encanta.

Es tracta d’un concert a cappella, és a dir sense acompanyament instrumental, de manera que el cor es mostra ben bé com un instrument col·lectiu i els cantaires es veuen obligats a intensificar l’escolta per mantenir el to, treballant l'afinació i l'emissió del so de manera curosa. Tot plegat és el resultat d’un procés de treball previ a la sala d’assaig per a millorar la cohesió de les veus i el resultat sonor final.

El repertori escollit per a un concert d’aquest tipus configura la identitat del cor i determina la seva relació amb el públic. Per això el Cor Jove Amics de la Unió ha dissenyat un programa equilibrant l’interès musical i tècnic de les peces amb l'originalitat i l'adequació a un públic divers. És un repertori que pretén extreure el millor del cor i que combina una certa coherència temàtica amb un enriquidor contrast estètic. 

Així, hi trobem peces contemporànies, amb harmonies complexes i d’una alta exigència tècnica com les de Gjeilo, Whitacre o Hrusovsky combinades amb cançons que reafirmen la identitat local del grup, com poden ser les sardanes de Ruera i Morera o la popular havanera Vestida de nit de Càstor Pérez i Glòria Cruz. Aquesta voluntat integradora i moderna convida també a una actitud multicultural que queda mostrada amb cançons provinents d'Àfrica i de Cuba, uns elements que ens recorden també que el cant coral polifònic és un fenomen universal i no una creació dels polifonistes de l’Europa medieval com se sol explicar als manuals d’història de la música.

El cant coral a cappella, doncs, té moltes tradicions, molts contextos i moltes lectures. Un concert com aquest ens convida a parar atenció a com les veus dels cantaires empasten entre elles i es fonen en l'aire de la sala. Es pot observar com el director es comunica amb els coristes, guiant-los amb el gest i la mirada, i també com els integrants del cor es comuniquen els uns amb els altres per tal de mantenir de forma autònoma la seva imprescindible sincronia. Les veus, nues de tot acompanyament instrumental, se’ns mostren tal com són i podem apreciar el repte que comporta mantenir una bona dicció en els diversos idiomes que el cor utilitza. 

Com a públic, podem fer més que seure i deixar-nos portar: podem valorar la força dels joves cantaires que se sinceren davant nostre i mirar de compartir amb ells el repte i la bellesa del cant en grup.

Oriol Padró, arxiver melòman i responsable del pòdcast Sons en el temps