VISCA LA VIDA | Per Oriol Padró

Se sol dir que, amb la seva tercera simfonia, Beethoven va obrir la porta del Romanticisme. Per extensió es podria imaginar que va tancar la del classicisme, però el concert proposat per l’Orquestra de Cambra de Granollers per tancar la temporada 25/26 ens demostra que el músic va deixar aquesta porta ben oberta, que permet que les idees de la Il·lustració alimentessin la modernitat que arribaria amb el nou segle.

L’Escena de Berenice, escrita per Haydn el 1795, és una peça per a ser cantada en recitals tot i partir d’un llibret operístic molt conegut del moment, L’Antigono del poeta Metastasio, que va ser un veritable èxit durant el segle XVIII arribant-se’n a compondre més de quaranta òperes de la mà d’autors de tota Europa. La soprano Anaïs Oliveras interpretarà aquesta escena en la qual la protagonista embogeix en saber que el seu estimat se sent empès al suïcidi justament a causa de l’amor que ella sent. Una anècdota narrativa rebuscada, però, com dèiem, molt coneguda pel públic del moment, que permet al compositor explorar canvis d’humor del personatge i endinsar-se en l’emotivitat que tant associem al Romanticisme. Aquesta és l’actitud artística que recolliria Beethoven del seu mestre ja el 1796 amb l’ària de concert Ah! Perfido, però que generaria el 1804 aquesta fita històrica que és la seva Simfonia número 3 coneguda com a Heroica.

Aquesta obra que pràcticament triplica la durada habitual d’una simfonia del moment, parteix de l’estructura consolidada durant el classicisme, però la magnifica i obre nous horitzons. Així, Beethoven minimitza la introducció a dos potents acords per atacar directament el tema principal, que és presentat per violoncels i contrabaixos en comptes de fer-ho amb els timbres més aguts de l’orquestra. Una orquestra que a les mans del compositor esdevé una paleta de pintor guanyant en varietat tímbrica i contrastos arribant a generar tensions sonores que van deixar ben desconcertat el públic contemporani.

El segon moviment de l’Heroica parteix de la Marxa fúnebre a la memòria d’un heroi que Beethoven ja havia inclòs el 1801 en la seva sonata per a piano número 12. Per primera vegada es dissocia una marxa fúnebre de la seva funció utilitària (és a dir acompanyar enterraments, ja fossin reals o dins de narracions teatrals) i s’incorpora en una obra de concert només pel seu interès conceptual, parlant així de la idea abstracta d’un homenatge pòstum a un heroi ideal.

Aquesta simfonia és també innovadora per aquesta relació amb un contingut extramusical. Tot i no estar relacionada amb una història concreta, sí que apel·la a una idea. És molt conegut que Beethoven tenia la intenció de dedicar l'obra a Napoleó Bonaparte, a qui veia com a gran defensor dels valors il·lustrats sorgits de la Revolució Francesa, però que quan el militar francès es va autocoronar emperador el desengany va portar el compositor a modificar la dedicatòria de manera genèrica "a la memòria d'un gran home" passant així del concret a l’abstracte, de la persona a la idea. De la servitud de l’Antic Règim a la llibertat de la Modernitat.

Haydn era, malgrat la seva reconeguda grandesa, un servent més dins de la cort nobiliària. Beethoven és el primer gran músic, freelance que aconsegueix viure de la seva obra creada en llibertat. Entre l’un i l’altre es va experimentar un complex camí: si la música sempre havia estat acompanyant d’actes, celebracions o rituals; a partir d’ara esdevindria també una manera de viure la vida per si mateixa.

Oriol Padró, arxiver melòman i responsable del pòdcast Sons en el temps