Àgueda Murillo
Àgueda Murillo
Carmen Nàjera
Carmen Nàjera
Sílvia Sant Funk
Sílvia Sant Funk

Les formadores

ENTREVISTA A LES FORMADORES DEL PROJECTE MAPADEBALL, SILVIA SANT FUNK, CARMEN NAJERA, ÀGUEDA MURILLO i LLUM BARALDES

Com viviu el projecte Mapadeball i com heu vist que ho viuen els joves?

CARMEN: Mapadeball (Tots dansen) és un gran projecte en tots els nivells. Sempre hi ha un canvi en els joves que hi ha participat. Oferim un espai on els joves es poden expressar, poden explotar, ser com són, dir el que pensen i no ser jutjats. M’estimo molt el projecte precisament per això per permetre un espai on les persones poden ser elles mateixes a partir del seu propi cos. Sovint, els alumnes tenen un col·lapse mental davant el paper, en canvi poden moure’s i ser ells mateixos sense límits. Poden esclatar, florir i ser acceptat. El Tots dansen és un projecte sense barreres.

SÍLVIA: Hi ha una primera etapa en què els joves sovint rebutgen el projecte. Entrem com a persones desconegudes i comencen a aparèixer tots els prejudicis que hi ha associats a la dansa contemporània. És una etapa de molta resistència i hem de fer una feina molt important de crear vincles, animar-los, reforçar-los i crear complicitats. En aquesta primera etapa, el mestre, l’entorn, el tarannà del grup classe... és molt important.

LLUM:  És el primer cop que hi participo i estic molt il·lusionada. És un projecte meravellós. Quan comença la següent fase, on es busca ja el contacte físic amb els alumnes, vas veient com ells entren en les nostres dinàmiques. Comproves com els que, al principi, no volien participar, acaben seguint el fil perquè ja s’ha creat una energia grupal que no volen trencar; tots s’acaben acoblant i van gaudint d’aquesta vivència. En aquest sentit, perquè tots entrin en la dinàmica, són imprescindibles els tutors dels alumnes. La veritat és que el grup que jo portava aquest any està molt motivat. Ha estat una llàstima que no s’hagi pogut acabar el projecte.

ÀGUEDA: El projecte és apassionant. S’escolten des d’un lloc que no estan acostumats, des del cos. Bellugar-se és un altre llenguatge. Al principi tenen una reacció llunyana del projecte. Però, és cert que de mica en mica es van implicant. També és cert que hi ha sessions a les escoles que són realment molt dures, en aquest sentit és d’agrair la implicació dels tutors, d’aquells que es creuen el projecte i s’involucren. És quan els seus propis professors ballen, fan el que proposem i es deixen anar, que els alumnes acaben creient-se el projecte. Els hi trenquen esquemes i estereotips i és aquí on els enganxem en el projecte. 

Com trenqueu les barreres entre els joves per crear un bon clima de treball?

CARMEN: Jo intento buscar sempre la part positiva de cada situació. Sempre hi ha 4 o 5 alumnes que es neguen a ballar i són rebels. Però insisteixo amb reforç positiu de tot el que fan i els intento donar confiança i motivar-los. Sovint la majoria d’aquests alumnes són els que han mamat des de petits el “tu no pots fer això o això altre”.

LLUM: Tothom té coses bones a compartir. És una gran oportunitat per trencar els rols habituals. T’adones que, de cop i volta, els joves que sempre s’han mantingut més apartats, són els que estan ara més al centre, brillen més. No es tracta de ballar bé, sinó de ser tu mateix i de ser expressiu amb el teu cos. I és en aquest punt que ens trobem amb tantes i tantes sorpreses maques.

ÀGUEDA: És cert que cal que els alumnes s’expressin lliurement, estic d’acord, però també hem de marcar uns límits perquè no es descontroli la situació, límits pel que fa a la coreografia i també al comportament dels joves. Tenim molt clar el que no volem i hem d’aconseguir un clima de respecte, empatia i llibertat d’expressió amb els alumnes, sempre, amb uns valors presents i un bon comportament.

LLUM: Molts tenen la sensació d’estar fent el ridícul. Nosaltres intentem, en aquest sentit, que no tinguin temps de pensar, que es deixin anar i no parin a pensar en què diran els seus companys.

CARMEN: El respecte és bàsic. Molts cops acabem un assaig i tu, com a formadora, surts fatal. Perquè els joves no s’han implicat prou però, després, pugen a l’escenari i esclaten. Són finalment meravellosos. És preciós veure com les arts en general tenen aquest efecte en les persones, et fan ser tu mateix, et fan retrobar amb la teva essència. Els alumnes esclaten a l’escenari i és una passada!

Com treballeu la por escènica amb joves que segurament no han trepitjat mai un escenari?

SÍLVIA: Aquest any ja es va optar per fer dos assajos al teatre per familiaritzar els joves amb l’espai i perdre aquesta por escènica abans de la gran funció. I això és molt important.

ÀGUEDA: Realment fins que no es veuen dalt de l’escenari del Teatre, amb focus i llums professionals, no s’ho creuen de debò. Envoltar-se de professionals els fa sentir grans i el resultat és impressionant. Tot això dóna molt valor al projecte i se’l fan seu.

LLUM: Els transmetem el valor del teatre i del personal que hi treballa. Per cuidar un espai que no coneixen com si fos casa seva.

Quins temes o valors estàveu treballant aquest any?

CARMEN: El grup viatja junt dins l’escena; som una gran família que compartim tot allò que va apareixent durant el procés. Tractem els temes i els valors depenent també del grup que tenim, del tarannà de cada equip i dels mateixos alumnes. Hi ha realitats molt diferents. I m’agradaria afegir que fer aquest projecte en dos mesos i mig és una bogeria i amb una mica més de temps tot el que treballem encara tindria més resultats als alumnes. L’espai de dansa també és molt important i a vegades ens trobem que estem a pavellons on també juguen a futbol i el clima no hi ajuda.

SÍLVIA: També és cert que treballem, a vegades, en situacions que no afavoreixen la meta del projecte. Hem comprovat que, quan ballem amb grups més petits -i no amb 30 o 40 adolescents- la qualitat de la feina millora moltíssim. Necessitaríem un altre temps i espais ben condicionats per a la dansa.

Com treballa el tutor amb els joves?

SILVIA: Aquest any per primer cop la formació als tutors dels instituts l’hem donat nosaltres. Això ha canviat la situació a millor perquè som més propers a ells i es crea un bonic vincle. Intentem que s’impliquin i entenguin la importància del projecte. Els altres anys, era el coreògraf el que impartia les sessions només. Ara hi ha més diàleg.

CARME: Sí, aquesta complicitat amb els professors ha estat bàsica. Hem fet un pas endavant.

SILVIA: Te n’adones de la importància que té la implicació per part dels professors. Realment fem de terapeutes i treballar amb joves d’aquestes edats et fa veure que hi ha realitats meravelloses i realitats molt dures, amb joves que tenen realment moltes mancances emocionals.

Com a formadores i coreògrafes, què us aporta formar part d’aquest projecte?

SILVIA: Em treu de la meva zona de confort. Has de crear constantment estratègies noves pel bon funcionament de la dinàmica del grup. És com un màster.

LLUM: T’ajuda a ser resolutiva i te’n adones de si ets ràpida donant solucions als reptes.

CARMEN:  Vas carregada de totes les teves armes i les has de descarregar totes. És un màster de formació. Un gran repte i una prova de foc a cada minut.

Com definiríeu el projecte amb una sola paraula?

CARME: Espectacular.

AGUEDA: Una escalada.

LLUM: Un joc vital.

SILVIA: Un repte i una aventura.

Aquest lloc web utilitza "cookies" pròpies i de tercers per oferir-te un millor servei. En navegar-hi n'acceptes l'ús. Més informació
ACCEPTAR