Xavi Cot
Xavi Cot
Eulàlia Perapoch
Eulàlia Perapoch

Els tutors dels instituts

Entrevistem a XAVI COT, professor d’educació física de l’institut EMT de Granollers i tutor del projecte Tots Dansen des dels seus inicis i EULÀLIA PERAPOCH, professora de ciències l’institut Lauro de Les Franqueses i tutora del projecte Tots dansen des de fa quatre cursos

Com valoreu l’experiència viscuda al llarg d’aquests cursos?

XAVI: Jo he estat des del principi, soc el més veterà. La valoració és sempre molt positiva. He de reconèixer que inicialment em va costar molt encabir la dansa en la matèria d’Educació Física, no perquè pensés que no mereixia un espai, sinó per la meva manca d’experiència i coneixements de dansa. Encara recordo la reunió amb el que era aleshores director de l’EMT, l’Antoni Vicente, representants del TAG i jo; em varen acorralar i no em vaig poder escapar... El Tots Dansen m’ha obligat a sortir de la meva zona de confort i això s’agraeix enormement amb el pas del temps.

EULÀLIA: Des de l’Institut Lauro ja fa quatre cursos que participem al projecte. Vàrem començar al 2016-17, en aquell moment la professora d’educació física de tercer d’ESO, la Rosa Blanque, va presentar la proposta a l’equip de professors i direcció i de seguida ens hi vàrem enrolar com a centre. Ella segueix coordinant el projecte i jo també hi participo des del primer any. Mica en mica ens vam anar adaptant organitzativament per donar resposta a un projecte tant gran: formació del professorat, traspàs d’informació als tutors i equip de professorat, adaptació d’horaris per fer assajos, desplaçar 150 alumnes al teatre, cartes d’informació, venda d’entrades a les famílies... Tot plegat una revolució, una oportunitat, tot un repte!

Què ha suposat incorporar la dansa contemporània als instituts?

EULÀLIA: Gaudeixo molt de poder incorporar la dansa contemporània a l’institut i de poder oferir espais i moments de moviment, contacte amb el propi cos, expressió individual i grupal als alumnes. Agraeixo també moltíssim les sessions de formació del professorat i m’atreveixo a dir que és una oportunitat per deixar-nos anar i crear complicitats. La dansa, al final, ho mou tot i a tots. Fem el projecte amb sis classes de tercer d’ESO i està implicat tot l’equip de professorat del nivell d’una manera o altra. Un projecte que no es podria fer sense el suport econòmic de l’Ajuntament de les Franqueses, el suport organitzatiu de l’equip directiu, l’equip de coordinació, el professorat que cobreix guàrdies... Indirectament afecta i en gaudeix tot el centre. Actualment Mapadeball és el nostre projecte estrella de 3r d’ESO!

Com ha evolucionat el projecte tots aquests anys?

XAVI: Al final de cada projecte, fèiem una reunió per valorar-lo i proposar aspectes a millorar, detectar mancances, etc. A l’any següent les propostes eren una realitat, d’aquesta manera, amb petits canvis any rere any, el projecte s’anava adaptant a la realitat dels Instituts.

EULÀLIA: Nosaltres hem viscut uns quants canvis. Al curs 2016-17, el projecte s’anomenava: Tots Dansen, i quan ens hi vàrem incorporar ja se n’havien fet tres edicions. Llavors el coreògraf/a feia una proposta que s’aplicava primer en centres educatius de Barcelona i després es replicava gràcies a la participació de la Xarxa Transversal de Teatres. El coreògraf assistia a tots els assajos generals que es feien al teatre i també a les funcions, i els alumnes tenien ocasió de conèixer la persona i la figura professional. En relativament poc temps, el nombre de centres participants va créixer i també les ciutats implicades, passant de set a nou al curs 2019-20. Enguany ja hi ha tres coreògrafs cadascun amb la seva proposta coreogràfica i un equip de formadors per cada conjunt de ciutats. Aquest any, a més, al Vallès Oriental el projecte s’anomena Mapadeball, una reformulació del Tots Dansen però adaptat als recursos econòmics de les ciutats que han decidit impulsar-lo tot i les retallades. Els alumnes han deixat de tenir contacte amb la figura del coreògraf i són els formadors de cada ciutat, els que s’encarreguen de la formació de professors i alumnes. Un canvi que permet adaptar millor la proposta coreogràfica al centre i l’alumnat.

L’acollida per part dels joves ha variat amb el pas del temps?

XAVI: Jo no he notat cap canvi. Si bé hi ha grups classe que acullen amb més interès la proposta que d’altres, o dins d’aquests, alumnes més predisposats que d’altres, mai no he apreciat una evolució ni una involució. Possiblement l’únic canvi que destacaria va ser el segon any, ja que havíem portat de públic els alumnes del curs inferior a veure els seus companys. D’aquesta manera, es podien fer una mica la idea del que experimentarien el següent curs. I tot això, salvant les diferències entre les propostes dels diferents coreògrafs, que mai m’han deixat de sorprendre per la seva varietat.

EULÀLIA: Des de l’inici el que ens va animar a participar-hi des del nostre centre, és que es tracta d’un projecte inclusiu i participatiu. Tothom pot trobar una manera de ser-hi. El primer any ens vàrem trobar forces dificultats, quan alguns alumnes no volien participar. Tot va començar a canviar quan als que no volien participar els convidàvem a anar a un altre espai i fer algun tipus de feina escrita sobre la dansa enlloc de quedar-se a mirar als companys. Al camp d’uns dies ja hi participaven tots! De tot n’hem après, i el que de veritat va ajudar és que cada any els alumnes de 2n d’ESO i els de 4t d’ESO assisteixen com a públic a la sessió matinal, els primers per anar-se fent a la idea de que l’any que ve els tocarà a ells, i els segons per a què puguin tornar a gaudir d’un espectacle, ara des del pati de butaques. I el bon record de sentir-se grup i haver fet una cosa especial dels de 3r d’ESO de cada any! Actualment ja tenim l’hàbit en el centre, i tots els alumnes de 3r d’ESO saben que pujaran a l’escenari i hi participaran mostrant-se més o menys. Els primers alumnes que van participar al Tots Dansen ja són a batxillerat. I la dansa va girant, va fent la seva feina, i el projecte ja es una cosa molt esperada al centre.

Què significa per a vosaltres “Tots dansen”?

XAVI: El primer que em ve al cap és molta responsabilitat. Si bé el coreògraf i els formadors tenen molta pressió, jo com a professor d’Educació Física, he patit lo meu també. No és gens fàcil que 180 alumnes es moguin per un escenari amb un cert ordre. En certa manera, poses en mans d’adolescents una part de la teva reputació, amb un públic composat per pares, companys professors i equip directiu inclòs. És un gran esdeveniment molt esperat a l’Institut que et genera molt de neguit.

EULÀLIA: És l’oportunitat de treballar diferent. No hi ha taula ni cadires, no només estem drets o asseguts, no parlem, movem el cos, ens descalcem i ens toquem. I tot això i moltes altres coses passen amb música, o amb el so que fa el nostre cos i el dels altres quan corre, salta o pica a terra amb o sense ritme. És un repte i una oportunitat que plantegem als alumnes que tenen 15 anys, en un moment vital de canvi, quan sovint no ve gaire de gust mostrar-se. És un projecte que compartim tots i cada any és diferent. Però cada any us asseguro que els passadissos de 3r d’ESO abans i després de l’actuació final incrementen el seu nivell d’activitat (si això és possible). I els decibels d’alegria grupal es respiren a l’ambient.

Si haguessis de triar el moment més especial del procés de treball, quin triarieu?

XAVI: Sense dubte el dia de la funció. Tret de l’assaig general, l’espectacle es prepara al pavelló de l’institut, i de sobte, tots aquells moviments i desplaçaments que els alumnes han estat treballant en un espai gens apte per a la dansa, prenen sentit i bellesa quan s’obre el teló. Afloren els nervis i es genera una complicitat alumne-professor impossible de viure en el meu dia a dia, tots estem neguitosos i volem que surti bé. Fins i tot els alumnes que menys interès han mostrat pel projecte, reaccionen i es produeix la màgia. Cada any em pregunto perquè els alumnes m’han de fer patir tant i perquè han d’esperar al darrer moment per mostrar-me del què son capaços!!

EULÀLIA: En només quatre anys tenim moltes anècdotes, i hem viscut uns quants moments especials. De per si la vida d’un matí a l’institut ja és intensa, imagineu-vos si a més hi afegim assajos de dansa al gimnàs o encara millor al teatre, entre focus. No us enganyo, també tenim moments de tot, tensió, bronques, xivarri, fuga, descontrol, ràtzies de juguesques. Podria triar moments on es crea el silenci, o quan veiem un alumne que es mostra des de la seva essència amb naturalitat, o per fi s’incorpora al moviment del grup o quan es creuem mirades de complicitat. Però hi ha un moment en el que les quatre professores del projecte i l’equip de professors coincidim, i ho val tot: sentir l’emoció dels alumnes després de la primera actuació, que se’ns encomana, aquest sí és un moment màgic!

Aquest lloc web utilitza "cookies" pròpies i de tercers per oferir-te un millor servei. En navegar-hi n'acceptes l'ús. Més informació
ACCEPTAR