Los hijos de Kennedy

Tots tenim tendència a mitificar el passat. Quantes vegades hem sentit dir que “qualsevol temps passat va ser millor?” Quantes vegades ens han dit, potser fins i tot els nostres pares, que la dècada dels seixanta és irrepetible, que durant aquells anys tot estava per fer i tot era possible?

Moltes de les conquestes socials i culturals que gaudim avui en dia, en menor o major grau van ser assolides o lluitades durant aquells any. Però moltes d'aquelles il•lusions de l'anomenada generació “hippie” van ser truncades per l'assassinat del president  John F. Kennedy.

Ara, i aprofitant els cinquantè aniversari del magnicidi, ens arriba una nova versió de “Los hijos de Kennedy”, del dramaturg nord-americà Robert Patrick.

Dirigida per Josep Maria Pou, amb un repartiment de luxe (Maribel Verdú, Emma Suárez, Ariadna Gil, Fernando Cayo i Àlex García), i al ritme de la música dels Beatles, Joplin, Dylan i Baez, farem un viatge en un passat en que el món, els problemes i les frustracions eren molt diferents. O potser no tant?