El grito en el cielo
1 h i 20 minuts
Teatre Auditori - Sala Gran
Direcció: Paco de La Zaranda
Intèrprets: Celia Bermejo, Enrique Bustos, Gaspar Campuzano, Iosune Onraita i Francisco Sánchez
Producció: La Zaranda. Teatro Inestable de Andalucía la Baja
Col·laboració a la producció: Temporada Alta 2014
Amb la col·laboració de: Biennal de Teatre de Venècia
Un exercici poètic que va més enllà d’una realitat, una obra teatral que parla de l’asfixia en el món material que vivim. Estrenada al Festival Temporada Alta de Salt (Girona), El grito en el cielo de La Zaranda, companyia de Jérez que porta per sobrenom Teatro Inestable de Andalucía la Baja, és interpretada per Celia Bermejo, Enrique Bustos, Gaspar Campuzano, Iosune Onraita i Francisco Sánchez.
L’obra s’estrena gairebé 40 anys després que La Zaranda emprengués el seu camí teatral, realitzant una intensa tasca creativa que li ha reportat un gran prestigi internacional. El grito en el cielo es va iniciar en els assajos oberts al públic a la Biennal de Venècia i conforma, amb l’anterior obra El Régimen del Pienso, una àcida crítica a un món deshumanitzat i sense transcendència. On els historials clínics suplanten la biografia dels individus.
Compromís existencial, recerca d’una poètica transcendent, us simbòlic dels objectes, expressivitat teatral i personatges vius són algunes de les claus de la companyia Zaranda. Lluny dels estereotips, aquesta companyia s’ha consolidat amb un llenguatge propi i una poètica teatral característica. La companyia ha estat, a més, premiada per la crítica a Madrid, Barcelona, Montevideo, Buenos Aires i Nova York, entre d’altres ciutats, i ha rebut el Premi Nacional l’any 2010.
Crítica:
La seva forma de fer teatre, sincera, valent, arriscada, innovadora i descarnada ha sobreviscut a modes, tendències i crisis, acumulant amb el temps un enorme prestigi dins i fora d’Espanya. Javier Aguilar
Un treball d’una expressivitat, d’una riquesa visual i plàstica sublims. Carlos Toquero (Tardes de teatro)
Compromís i genialitat. Dolores Guerrero (El Correo)
Teatre al límit, sense concessions, poètic, místic a vegades, barroc com la terra que els va parir i obscenament revolucionari en els seus continguts. Diariodesevilla
Un clam al cel. El punt Avui
Vídeo:




