L’elisir d’amore

Elisir d’Amore és una de les òperes més entranyables de tot el repertori operístic, amb una música que alegra els cors i una teatralitat malenconiosa que ens acaba demostrant com la perseverança i la innocència triomfen.

A Nemorino, el ximplet més adorable de totes les òperes que coneixem, tothom el pren per un babau, per un no res. Potser sí que és una mica, o força, ingenu, però ell sap el que vol i res el pot aturar per tal d’aconseguir-ho. Així, creient absolutament en la història del filtre d’amor que va unir Tristany i Isolda per sempre en una amor apassionat, el seu raonament és que pot intentar el mateix per tal d’aconseguir Adina, la noia plena de qualitats de la que està bojament enamorat. L’arribada al poble del xerraire Dulcamara, un venedor de remeis i pocions de pa sucat amb oli, és l’oportunitat que esperava i l’astut comerciant li ven “l’elixir d’amor de la reina Isolda”, quan en realitat és una ampolla de vi. Sigui com sigui, al final Adina és seva i ell, sempre innocent, n’està convençut que ha estat gràcies al famós elixir.

Aquest és l’argument de l’òpera en dos actes amb llibret de Felice Romani i música de Gaetano Donizetti. L’òpera va ser estrenada al Teatre Della Canobbiana de Milà el 12 de maig de 1832. Al Gran Teatre del Liceu es va estrenar el 5 de febrer de 1848 i s’ha representat 93 vegades al Liceu.