L'HABITACIÓ DEL COSTAT | El director diu...

Quan vaig llegir, per primer cop, L’habitació del costat, vaig tenir la sensació d’haver ensopegat amb alguna cosa nova. I preciosa. Una mirada meravellosament estranya i única. Una mirada, alhora, irònica i delicada. Plena de llum. Oberta al misteri, al plaer, a l’humor i a la màgia.

Resultaria difícil, i probablement inútil, definir aquest estrany conte de fades victorià, una espècie de vodevil poètic, tan còmic i tan trist al mateix temps com probablement ho sigui, al cap i a la fi, la pròpia vida. Una esbojarrada (i falsa) “comèdia de portes”, habitada per uns insòlits personatges que contemplen, fascinats i atònits, amb ulls de nen que no sap res i ho aprèn tot, com s’encén una bombeta. I ho fan com qui assisteix a un miracle: el miracle de la llum.

Diu la Sarah Ruhl que ella escriu un teatre “més dionisíac que apol·lini”. Un teatre on “la màgia és a tot arreu, on les històries no tenen arc i on ningú no aprèn cap lliçó”. I afegeix que, pel que fa als mecanismes que mouen el drama, l’interessa menys el conflicte que la transformació. Hem procurat que aquesta idea, la de la transformació, “il·luminés” el nostre procés de treball, amb la intenció de transformar l’escenari, ni que sigui un instant, en un espai obert al misteri, al plaer, a l’humor i a la màgia. Una habitació plena de llum.

Julio Manrique