CATEDRAL | Per Sara Esteller

El flamenc lliure i frondós de Patricia Guerrero

Catedral és una gran paraula. Té contundència i una poètica pròpia, remet a edificis antics i bells que han estat significatius per  molta gent, importants per la història de moltes ciutats.

També Catedral de Patricia Guerrero, espectacle del qual ara parlarem, té aquestes qualitats: bellesa, poesia, i ha estat central i important en la carrera d’aquesta artista granadina perquè amb ell va guanyar un dels premis més ambicionats que existeixen en el seu àmbit: el Giraldillo al millor espectacle en el XIX Bienal de Flamenco de Sevilla, el 2016. Catedral també va obtenir dues nominacions als Premis Max de 2017.

Estem davant doncs d’un espectacle important d’una artista especial, perquè Guerrero no és una alumna avançada més de l’escola flamenca tradicional sinó una artista singular que està fent el seu propi camí des d’uns paràmetres que són els seus i els de ningú més.

A la seva carrera la trobem amb grans noms de l’escena: Mario Maya, amb qui va començar a ballar amb només 15 anys; Rubén Olmo, actual director del Ballet Nacional d’Espanya; Carlos Saura, el qual la va convidar a dos projectes, la pel·lícula Flamenco, Flamenco i l’espectacle Flamenco hoy; l’heterodox Andrés Marín, més reconegut a França que a Espanya, nom imprescindible del flamenc actual; o el cantaor Arcángel, amb qui va col·laborar a l’espectacle Las idas y las vueltas pel qual el 2012 el món flamenc li va reconèixer com artista revelació a la Bienal de Sevilla.

Així, ballant, creixent, plantejant-se quin és el flamenc que a ella li neix i vol expressar, ha anat convertint-se en una artista contemporània, agosarada, creativa, lliure i feminista. Des de la seva joventut, Patricia Guerrero es reivindica. És el que es veuen abocats a fer aquells que surten de la recta i van pel camí tort del flamenc més lliure.

Ella ho declarava parlant de la peça que veurem a l’Auditori de Granollers: “En Catedral la meva dansa s’ha transformat de forma natural, ha estat un alliberament personal i professional que necessitava per trencar amb els codis flamencs i trobar un llenguatge propi”.

Catedral actua de metàfora, ja que parlar de l’alliberament de les creences socials i religioses de les dones va servir a Guerrero per despullar-se d’allò  que l’encotillava i oprimia a ella mateixa.

A la peça podrem gaudir del ball poderós de quatre dones, d´un vestuari que remet a èpoques passades i va transformant-se, d’una il·luminació carregada de sentit i de la impactant música en directe interpretada per tres veus (tenor, contratenor i cant) a les quals acompanya guitarra i percussió.

Catedral està fent gira per escenaris d’Espanya i d’Europa des de fa gairebé tres anys. Ha arribat el moment que el puguem gaudir a prop de casa.

Sara Esteller, crítica de dansa