ESPERANT GODOT | El director diu...

Crec que és el primer cop que em passa. La pregunta, habitualment, neix sense massa intenció, però és una fórmula eficaç per arrencar una conversa: “I ara què estàs preparant?” Llavors jo explico -amb veu baixa, perquè encara és una mica secret, i també perquè estic tan il·lusionat que tinc por que si ho dic massa alt l’encanteri es desfarà- doncs explico que la propera temporada dirigiré Esperant Godot a la Sala Beckett... i l’energia d’aquella conversa que havia arrencat amb suavitat -fins i tot sense intenció- es catapulta de forma immediata. És com si el nom “Godot” obrís la porta cap a una mena d’infància perduda on les obres eren de veritat, on anar al teatre era quelcom realment màgic, on el que passava a l’escenari era únic i memorable i ens arribava amb força i ens ajudava a entendre la vida.

“Godot!!! De debò??? Que fort!!!” I el més increïble és que aquesta reacció la té absolutament tothom: gent de teatre, públic avesat, però també amics i coneguts a qui sé que el teatre interessa no gaire o inclús gens. Fins i tot els passa a aquells que eviten el teatre, aquells que havien fet la pregunta no ja per arrencar una conversa, sinó per pura cortesia, perquè saben que el teatre és essencial per a mi. “Godot!!!” diuen, “aquesta vinc a veure-la segur!!! Que bé!!” I els ulls els brillen amb una intensitat especial.

Però per què?

Què té aquest text críptic, enrevessat, circular, enigmàtic com una mala cosa, que ha captivat i captiva generacions d’espectadors que, sense conèixer-ne res, en saben alguna cosa? Què va fer Beckett per instal·lar a l’inconscient col·lectiu no només una imatge -dos rodamons sota la lluna en un descampat on només hi ha un arbre pelat-, sinó també un argument -aquests dos rodamons esperen algú que mai no arribarà- tan altament improbable com el de Godot? Com pot ser que aquest text, d’una complexitat filosòfica i literària gairebé inabastable, una obra que renuncia de manera absoluta a l’acció, on als personatges no els passa res, però res de res, es representi any rere any a escenaris de tot el món i sigui capaç d’atrapar des de les audiències més cultes fins a públics tan poc susceptibles de deixar-se marejar amb pedanteries com els reclusos d’una presó d’alta seguretat (una de les representacions més famoses d’Esperant Godot va tenir lloc el 1957 a la presó de Sant Quintí davant 1400 reclusos, va ser un èxit espaterrant, pel que diuen)?

Doncs fixeu-vos: no ho sé, i espero que aquest sigui un bon punt de partida per treballar el text. Tinc la sensació, això sí, que Beckett va aconseguir capturar alguna cosa essencial de la condició humana i la va amagar entre les rèpliques d’Esperant Godot... Però només és una sensació, i no sé dir-vos massa més. Bé, sí: que el nostre objectiu, de fet, no és trobar les respostes. És tornar-nos a fer, en ple segle XXI, les preguntes.

ESTRAGÓ: Marxem!
VLADIMIR: No podem
ESTRAGÓ: Per què?
VLADIMIR: Hem d’esperar Godot.

Ferran Utzet