EL MAGNIFICAT DE BACH | 'L’esplendor del barroc' de Xavier Chavarria

Tot i haver nascut amb només cinc setmanes de diferència, i a 150 kms. de distància, Bach i Händel mai no es van conèixer personalment. L’un i l’altre van tenir trajectòries professionals i personals completament oposades, però la seva música, magistral, respira un mateix alè i és l’estendart del barroc germànic. Avui sentirem obres de caràcter festiu i solemne compostes fa gairebé tres-cents anys i que segueixen elevant cors i esperits de mitja humanitat.

L’onze d’octubre de 1727 va tenir lloc a l’Abadia de Westminster de Londres la cerimònia de coronació de Jordi II, de la dinastia dels Hannover, com a rei d’Anglaterra. La música per a aquesta ocasió tan solemne va ser encarregada a Georg Friedrich Händel que, tot i ser d’origen alemany, havia obtingut la nacionalitat britànica feia tot just set mesos precisament per a poder accedir al càrrec de màxima responsabilitat dins la Capella Reial. El futur rei el va escollir d’entre tots els aspirants per l’estima que li tenia tant el poble anglès com tota la família reial, i en especial la seva esposa Carolina, que era una entusiasta melòmana i admiradora de la música del teutó.

A Anglaterra, la música per a les coronacions comprenia diversos anthems, és a dir himnes de caràcter religiós, per a cor i orquestra, i en llengua anglesa. En aquella ocasió Händel va disposar d’un gran nombre de cantants i instrumentistes: probablement, aquest va ser el conjunt musical més nombrós i variat que mai havia dirigit (documents de l’època parlen de 160 intèrprets). Hi havia fins i tot un grup d’instruments independents, separats de la resta de músics, format pel cos de trompetes reials i pels timbalers reials, que donaven més grandiloqüència a la música. Händel va compondre quatre anthems basats en textos extrets de la Bíblia, i avui en sentirem dos, probablement els més cèlebres. El primer es titula Zadok the priest, i va ser interpretat a l’inici de l’ofici litúrgic, a mode d’entrada i acompanyant el seguici reial: s’inicia amb una introducció instrumental, que avança solemne i elegant, creixent progressivament en volum fins a l’entrada del cor en fortissimo, en un autèntic esclat de joia. A continuació introdueix unes aclamacions encapçalades pel cèlebre God save de King (Déu salvi el rei) que semblen ben bé crits del poble traduits en forma coral, i s’acaba amb un episodi espurnejant que combina els mots Aleluia i Amén. Händel va aprofitar hàbilment la gran ressonància de l’abadia per introduir solucions i recursos sonors de gran audàcia que atorguen a la música un extraordinari efecte de poder i solemnitat a través d’uns recursos tècnics relativament modests i simples. Zadok the priest va arribar a ser tan estimat pels anglesos que va ser l’obra més interpretada de Händel durant dècades i es va convertir en una mena d’himne nacional oficiós. I la seva fama s’ha perllongat fins als nostres dies: als “futbolers” segur que us sonarà l’episodi inicial...!

L’altre anthem que sentirem avui és My heart is inditing (El meu cor bull de belles paraules), el més dolç i plàcid de tots quatre, escrit per al moment de la coronació de la reina Carolina, i que vol ser com un himne a la bellesa i la bondat de totes les princeses de la casa reial anglesa, incloent-hi les tres filles que tenia el matrimoni (i de les quals Händel n’era mestre de música). La secció final, però, torna a ser exultant i enèrgica, i clou la part musical de la cerimònia. Amb aquestes peces, Händel va encetar un nou estil i una nova concepció en la música per a celebracions i solemnitats, que s’ha perpetuat fins als nostres dies.

Johann Sebastian Bach va ser nomenat kantor de Sant Tomàs de Leipzig el 31 de maig de 1723, i una de les seves tasques principals era proveir de música litúrgica les dues principals esglésies de la ciutat. La feina creativa que va fer en els sis primers anys a Leipzig va ser colossal: va compondre 265 cantates (moltes d’elles s’han perdut), i diverses obres de gran magnitud com l’Oratori de Nadal, quatre de les cinc Passions, diversos motets i el Magnificat que escoltarem avui. Aquest Magnificat BWV243 va ser escrit per a cinc solistes, cor a cinc veus, i un conjunt instrumental integrat per la corda, dues flautes, dos oboès, tres trompetes, timbales i continu. Va sonar per primera vegada el dia de Nadal de 1723, però la versió que s’interpreta habitualment és la que el mateix Bach va revisar anys després, abaixant la tonalitat mig to respecte de l’original (Re major), sense els quatre motets espirituals per a solistes, incorporant flautes de bec enlloc de les travessseres, i amb petits ajustaments d’instrumentació. El resultat és una obra més condensada però molt dinàmica, en dotze breus moviments, que combina àries, duos, trios i fragments corals, amb passatges vigorosos i d’altres reflexius, i en tota mena d’estils compositius: en mitja hora de música Bach fa una formidable exhibició del domini que tenia de tots els recursos, estils, gèneres i afectes que caracteritzen la música del barroc. I destaca poderosament la variada gamma d’il·lustracions musicals de paraules clau del text (en llatí) que Bach fa per destacar-ne el significat i reproduir-lo en sons: la multiplicació de veus fins a l’infinit de l’Omnes generationes en estil fugat, l’enlluernadora explosió sonora del coral fugat Fecit potentiam, la virulència de l’ària Deposuit potentes, els cromatismes retòrics al duo Et misericordia, la delicadesa polifònica, d’aire quasi renaixentista, del trio Suscepit Israel, i el goig esclatant del Gloria que desemboca en la represa del tema inicial de l’obra però amb el text Sicut erat in principio. Més enllà del festiu esperit nadalenc que empapa tota l’obra, sembla ben bé una demostració dedicada als seus nous patrons (que, recordem-ho, havien escollit Bach per al càrrec com a tercera opció) de tot el que era capaç de crear. Senzillament, una obra mestra.

L’ambient vibrant, festiu i solemne de tota aquesta música barroca tindrà un contrapunt sorprenent que ens farà viatjar fins al present i a casa nostra. L’il·lustre director convidat del concert d’avui, Edmon Colomer, ha volgut incorporar al programa una obra del prestigiós compositor català Bernat Vivancos (Barcelona, 1973) titulada Aeternam, composta originalment per a cor a cappella, basada en els últims versos de la missa de difunts, i que avui sentirem en una versió per a orquestra de corda. Vivancos la va compondre el novembre de 2012 a la vila de Rupit, responent a un encàrrec del cor nordamericà Salt Lake Choral Artists. És una composició de caràcter polifònic d’uns deu minuts de durada, de sonoritat austera i harmonies netes, pures i cristal·lines, immerses en un ambient plàcid i reflexiu que sembla aturar el temps, i en un estil que recorda les creacions d’Arvo Pärt. En paraules de l’autor, una música que vol reflectir la relació entre la incertesa, la confusió i el dubte de la mort, i la lluminositat, la claredat i la certesa del descans etern, tal i com es percep en la resurrecció de Pasqua. Una obra que aporta un to de pau i consol, ideal per als temps que estem vivint.

Xavier Chavarria, musicòleg