Flordeneu

Flordeneu: l´última fada del Canigó és una òpera de caràcter simbòlic que ens parla del pacifisme, la memòria col·lectiva, la identitat, la natura i el desarrelament. Amb una clara inspiració en l’univers literari de Jacint Verdaguer i el paisatge mític del Canigó, l’obra ofereix una reflexió contemporània sobre conflictes eterns.

El cavaller Gentil renuncia a la guerra i abandona l’espasa per fer-se poeta. Atret per la saviesa de Flordeneu, reina de les fades, fuig del món dels humans i entra a l’univers màgic del Canigó, on les arts i la natura viuen en equilibri. Aquest gest és un acte de resistència: escollir la creació en comptes de la destrucció, la memòria davant l’oblit.

Però el paradís de les fades està en perill. El Palau de Gel de Flordeneu es desfà lentament, símbol de la destrucció de la natura i de l’oblit d’un món ancestral. Les fades, éssers marginats, són ara refugiades. Rebutjades pels humans, carreguen l’estigma de la diferència i es veuen forçades a lluitar per sobreviure mentre el món ignora el seu sofriment.

En aquest context, l’òpera planteja també el perill d’anul·lar la identitat individual per adaptar-se a un sistema normatiu i insensible. 

Flordeneu posa en relleu el patiment provocat per les guerres, que separen per sempre els qui s’estimen i trenquen els ponts de la diversitat. Però també subratlla la resistència dels col·lectius minoritaris, que malgrat tot persisteixen, creen, canten i conserven la memòria.

L’obra és una elegia a la natura ferida, un cant als exiliats i una oda a la paraula com a eina de pau i reconstrucció. Flordeneu no és només una llegenda: és un mirall del nostre temps.

La reina de les fades torna al Canigó... ara en forma d’òpera