DIRRRTY BOYS | Per Gerard Guix

Dirrrty Boys, amb la r allargada, com un grunyit amenaçador, amb r de ràbia, de rebel, de rancor, suposa un gran repte per a qualsevol dramaturg. Basat en un fet real, escabrós, inenarrable, ininterpretable i, sobretot, atroç. Situat en una època i un context que, encara que reconeixible, distant en l’espai i el temps. Protagonitzat per nens, i ja sabem que nens a l’escenari, més enllà dels musicals, suposen una idea massa arriscada. I amb un detonant de la història tan brutal que fa que, a partir d’allà, la tensió de tot el que s’expliqui vagi en declivi, es desmunti fins a fer que l’espectador perdi per complet l’interès.

Però els reptes sempre són excitants, com més difícils millor, i per això quan va aparèixer l’oportunitat d’explicar aquesta història, que a priori ho tenia tot en contra per ser explicada, vaig acceptar. El secret de totes les històries, més que el què s’explica, és sempre el com s’explica. En el cas de Dirrrty Boys, amb r de rampell, de ruïna, de reacció, el «com» es resol transformant el detonant en el clímax, en una pirueta narrativa que complica les coses a la direcció escènica. Però, sobretot, és important el «fins on s’explica», reforçant la teoria que un final feliç depèn del moment on deixis d’explicar la història. El més interessant del cas de James Bulger no era l’acció concreta, el fet dramàtic, sinó el context i el seu extens After math, amb una ona expansiva tan gran que arriba fins als nostres dies i amenaça al dramaturg d’haver d’afegir una escena nova si no vol trair a l’espectador, tenir-lo desinformat.

Aquesta és una obra documental, monumental pel seu gran arc temporal, i periodística, pel seu rigor informatiu. Les dades poden abromar, i d’alguna manera han de fer-ho, no només situen, sinó que ens esclaten a la cara i ens fan sentir el pes de la història en totes les seves possibles interpretacions: han passat quasi trenta anys i encara es genera ficció al seu voltant: una novel·la, una pel·lícula, una cançó, una sèrie, un curtmetratge nominat als Òscar i ara una obra de teatre. Les conseqüències encara són ben visibles, les ferides ben obertes, la sang segueix brollant en un gota a gota lentíssim, que sol ser molt més dolorós que un impacte brutal.

Però aquesta és, essencialment, una obra de ficció. Basada en fets reals, sí, però per sobre de tot la ficció domina la realitat, encara que al principi un dels narradors afirmi contundent tot el contrari: la ficció sota la dictadura de la realitat. De Robert Thompson i Jon Venables, els nostres joves protagonistes, només en coneixem el fet que detona la història, uns interrogatoris posteriors i un judici mediàtic. Res més. Després són reclosos en un centre d’alta seguretat per a menors, abandonats amb identitats canviades, com si així poguessin ser oblidats i el seu crim mai no s’hagués comès. Quan vuit anys més tard obtenen la llibertat, ja ningú els torna a veure, ningú sap qui són, ni on són i, molt menys, què fan, què pensen o què senten. Aquesta obra, pretesament documental i periodística, és un repte perquè ha estat construïda sobre els dèbils pilars de l’especulació, de les suposicions de la premsa groga, de missatges publicats a Twitter i Facebook, aquell lloc on la realitat es converteix en ficció, però molts la segueixen confonent amb la realitat. Exactament el mateix que passa amb el teatre.

A la dramatúrgia de Dirrrty Boys, amb r de rebobinar, de repercussió, de redempció, hi ha totes les peces del puzle en un venir i anar ordenat però no evident. El més important era que al llarg de la funció es repetís una sola pregunta, com un gota a gota molest, però que va penetrant imparable, allò de qui mereix una segona oportunitat i qui no, i donar múltiples respostes a través de diversos personatges, perquè en realitat no hi ha cap resposta vàlida i, alhora, totes ho són. No hem d’oblidar, però, que no és a nosaltres, els creadors, a qui pertoca respondre-la. Això, em sap greu, és feina de qui seu a la butaca i ens observa des de l’aparent seguretat que li atorga la foscor de la sala.

Gerard Guix, dramaturg de l'obra Dirrrty Boys