Horaris de Setmana Santa

Les taquilles del Teatre Auditori romandran tancades del divendres 29 de març fins al dilluns 1 d’abril, ambdós dies inclosos. Recordeu que sempre podeu comprar entrades a les webs www.escenagran.cat i www.teatreauditoridegranollers.cat

No hi haurà servei de cafeteria al Restaurant social El Gato Verde de dilluns a divendres de 16 h a 20 h. El servei de restaurant migdia serà de dimecres a diumenge de 13 h a 15.30 h i els sopars, divendres i dissabtes de 20.30 h a 23 h.

MÉS INFORMACIÓ

×

EL CHICO DE LA ÚLTIMA FILA | Els nombres imaginaris de Juan Mayorga

21.03.2019

Juan Mayorga és segurament el dramaturg més estrenat i un dels més prolífics del panorama espanyol. El chico de la última fila es va dur a escena per primera vegada l’any 2006, sota la direcció d’Helena Pimenta, i des d’aleshores se n’han fet com a mínim vint-i-cinc muntatges diferents. Ha esdevingut cèlebre, a més, per l’adaptació que François Ozon en va fer per al cinema (Dans la maison, 2012).  

La relació professor-alumne com a punt de partida

A partir de la relació entre un professor i el seu alumne avantatjat —una mena d’amistat asimètrica fàcilment comparable al vincle paternofilial—, Juan Mayorga explora alguns mecanismes de dominació, així com la capacitat de la ficció per intervenir en la vida i fer-la més comprensible o més habitable. Un docent de secundària, professor de llengua i literatura, està corregint redaccions i, entre un gavadal d’escrits decebedors, ensopega amb un exercici signat per un tal Claudio García —el famós noi de l’última fila— i realitzat amb intenció i aptituds d’escriptor. Les redaccions que el noi li va lliurant, cada cop amb més freqüència, narren les seves incursions a casa d’un company de classe, Rafa Artola, on acudeix els caps de setmana sota pretext d’ajudar-lo amb les matemàtiques. En realitat, el que vol Claudio és saber com viu una família “normal” de classe mitjana, i no s’estalvia tòpics ni ironies al respecte.

Unes interpretacions magistrals

Sergi López fa una composició poderosa i un punt còmica o juganera de Germán, el professor, i transmet de manera enèrgica i vehement la seva contrarietat davant el baix nivell de l’alumnat, alhora que deixa anar tota una sèrie de tòpics catastrofistes sobre l’estat de l’educació. La dona del professor, Juana, interpretada per Míriam Iscla —una màquina de precisió i de seducció a parts iguals—, funciona com a contrapunt ètic; més endavant, atrapada per la intriga, entrarà en la història i s’oblidarà dels seus retrets inicials. Guillem Barbosa excel·leix en el paper de Claudio, el noi de l’última fila, i assumeix a la perfecció el seu misteriós i erràtic deambular per casa dels Artola, com un vampir literari o com un pobre noi assedegat de referents. És el protagonista de la peça, el motor de l’acció i l’intermediari entre els diferents mons. Al seu torn, Rafa és interpretat amb molta eficàcia per Arnau Comas, que comença tenint un paper subsidiari i acaba protagonitzant moments d’alt voltatge emocional. Tant ell com David Bagés i Anna Ycobalzeta, en els rols dels pares, donen cos i veu a les recreacions pretesament literàries del jove aprenent d’escriptor, i brillen en les seves respectives interpretacions.

Dinamisme de la posada en escena

El constructe dramatúrgic, complexa arquitectura feta de galeries o vasos comunicants, assoleix, sota la direcció d’Andrés Lima i gràcies a l’encertada escenografia de Beatriz San Juan, una plasmació escènica de total promiscuïtat. Encara que al principi hi ha una deliberada ocultació del pla projectat, poc a poc els personatges de la narració aniran emergint i cobrant protagonisme fins arribar al primer terme de l’escena i barrejar-se espacialment amb aquells que llegeixen la seva història. D’altra banda, l’espai sonor de Jaume Manresa intensifica o redimensiona determinats moments d’introspecció i subjectivitat. Menció a part mereix el magnífic disseny d’il·luminació, a càrrec de Marc Salicrú, que esdevé cabdal per definir els estatuts canviants dels diferents espais, així com per subratllar, quan s’escau, el caràcter purament projectiu, imaginat o recreat de l’escena. Les llums del món de la ficció atenyen una potència encegadora quan el dispositiu s’activa, com un avió a punt d’enlairar-se.

Una reflexió sobre l’escriptura i la creació

Juan Mayorga reflexiona sobre la creació literària des d’un dispositiu metaficcional i autoreflexiu que qüestiona els límits entre realitat i representació. El professor imparteix lliçons privades d’escriptura i de construcció de personatges, i passa, a més, a ser part implicada en el joc, fins al punt que acaba aportant ajuda externa per empènyer l’acció i agitar la trama. Realitat i ficció, literatura i vida es confonen. Semblants als nombres imaginaris que tant li agraden a l’autor, les criatures de ficció, susceptibles de ser sumades i multiplicades, permeten conèixer la realitat i fer-la més intel·ligible.   

Ana Prieto Nadal

 

Per llegir l’article sencer a Núvol, cliqueu sobre el següent enllaç:

https://www.nuvol.com/critica/els-nombres-imaginaris-de-juan-mayorga/

 

EL CHICO DE LA ÚLTIMA FILA

Dissabte 30 de març, a les 21 h

Més informació i venda d'entrades

Actualitat