LA REINA DE LA BELLESA DE LEENANE | Per Ana Prieto Nadal

Tradició irlandesa i ferocitat

Al teatre de l’angloirlandès Martin McDonagh es pot rastrejar la influència de creadors tan singulars, desesperançats i ferotges com Joe Orton, Sam Shepard o Quentin Tarantino. La reina de la bellesa de Leenane (The Beauty Queen of Leenane, 1996) és la seva òpera prima i inaugura la cèlebre The Leenane Trilogy, ambientada a les muntanyes de Connemara. L’autor, més conegut com a director de cinema —Tres anuncis als afores (2017) és la seva pel·lícula més recent—, desafia i soscava la tradició melodramàtica i el drama irlandès per subvertir els estereotips del nacionalisme i seguir explotant temes tan recurrents i axials com el vincle familiar, l’isolament o la duresa del dia a dia. Hereu dels joves irats dels cinquanta i d’una ferocitat en clau de comèdia fosquíssima, se l’adscriu al corrent In-Yer-Face-Theatre, però també li escauen les etiquetes de gòtic postmodern i pastoral negra. Lluny de la idealització bucòlica del paisatge, McDonagh opera una desmitologització dels entorns rurals d’Irlanda, reduïts a una bella postal difícilment habitable.

Drama domèstic amb personatges extrems i inoblidables

L’autor retrata de manera extrema la Irlanda postmoderna i, sobretot, el món domèstic tradicional, minat per noves formes que el contradiuen i qüestionen. La malsana i enverinada relació maternofilial entre Mag i Maureen Folan és extrapolable a tota una societat. Totes dues, supervivents despietades, emmascaren la seva feblesa i capacitat de compassió; han fet de l’odi i la rancúnia la seva manera de relacionar-se. Els diàlegs i les situacions contenen una gran violència i un humor salvatge, cada cop menys continguts, d’acord amb el crescendo de la tensió dramàtica. Mare i filla són les protagonistes absolutes, però seran els dos personatges masculins, els germans Pato i Ray Dooley, els qui facin avançar l’acció. El primer es construeix, com el propi McDonagh, en la liminalitat angloirlandesa —ja fa anys que treballa a Anglaterra i es troba de pas a Leenane—, mentre que l’altre, el germà petit, és un bala perduda que somia poder marxar algun dia del poble. 

Duel de dones i d’Irlandes

La sòrdida relació entre aquestes dues dones evidencia la impossibilitat de sostenir una personalitat coherent i estable dins una societat immobilista i estancada. La història de Mag i Maureen, condemnades a suportar-se, és un exemple de com la violència acaba sent la indesitjable resposta a situacions de gran impotència i acorralament. D’altra banda, mare i filla encarnen postures polítiques diferents: mentre Mag menysté les seves arrels i la seva llengua, Maureen, afectada per un sentiment de pèrdua cultural i decebuda per la incapacitat pàtria de gestionar una identitat impunement saquejada, assumeix una posició implícitament nacionalista. Hi ha un munt de referències que apunten indirectament cap a aquest conflicte, que és també el de la colonització cultural i la globalització. Així, les artificials i grumolloses farinetes Complan venen a assenyalar l’afició acrítica de la mare per tot allò industrial i prefabricat que ve de fora; en canvi, el fàstic que li fan les galetes Kimberley deixa entreveure el seu menyspreu pels productes irlandesos.

Una posada en escena del tot ajustada

El text de McDonagh, molt teatral i cinematogràfic alhora, compta amb una arquitectura sòlida i uns diàlegs brillants. Julio Manrique, que s’ha convertit en un autèntic expert en teatre anglosaxó, trasllada amb tota precisió i eficàcia el conflicte a escena, i pauta a la perfecció l’escalada de la tensió dramàtica. Marta Marco, que interpreta la filla, compon un personatge fort i agre, corcat per dins i sense res a perdre. Marissa Josa, com a Mag, bascula entre la indefensió i una manca d’empatia absoluta. Ernest Villegas encarna l’honest i tendre Pato —l’etern pretendent de Maureen—, i Enric Auquer brilla amb llum pròpia com a Ray, un jove desorientat i a la deriva. La part de la seducció, el moment en què Pato escriu la seva sincera carta d’amor i el diàleg final entre Maureen i Ray són algunes de les plasmacions escèniques més brillants i commovedores de la proposta de Manrique. La banda sonora —amb temes com Brown Eyed Girl de Van Morrison i Spinning Wheel de Delia Murphy, entre d’altres— interactua, com un cos estrany però enormement expressiu i resignificador, amb algunes escenes clau.

Un espai enrarit i irrespirable

No veiem els verds prats del comtat de Galway, però sí la pluja que assetja el reducte claustrofòbic on evolucionen les dues dones. L’espai escènic dissenyat per Sebastià Brosa, fidel a les acotacions de McDonagh, s’estructura a partir de la cuina i la sala d’estar d’una casa de poble. Els tres eixos escenogràfics, que articulen les relacions dels personatges i els defineixen, són la porta —accés a l’infern domèstic i connexió amb l’exterior—, els fogons —espai on es materialitza el malaguanyat destí de Maureen— i el balancí —el galdós tron de Mag—. La vida d’aquestes dones, desproveïda d’alegria i de novetat, gira a l’entorn del menjar preparat, la pluja i les notícies de la tele que no arriben mai —tot allò noticiable sembla fagocitat per les telenovel·les australianes i els programes americans que boicotegen el model cultural irlandès—. Alguns objectes quotidians, com l’oli per fregir o l’atiador de la llar de foc, acaben esdevenint amenaçadors i ominosos. La inscripció que figura en un tovalló de te penjat a la paret, a més de confirmar la importància de la religió en aquesta societat, acaba de donar-nos les coordenades de fatalitat, opressió i asfíxia que sustenten l’obra: “Tant de bo puguis passar mitja hora al Cel, abans que el diable sàpiga que ets mort”.

Ana Prieto Nadal, investigadora teatral