KINGDOM | Per Ana Prieto Nadal

Bananes i capitalisme. La fórmula d’Agrupación Señor Serrano

La companyia Agrupación Señor Serrano, mereixedora del Lleó de Plata a la Biennal de Venècia l’any 2015, ha recorregut mig món amb uns espectacles rabiosament contemporanis —BBBB (2012), A House in Asia (2014) i Birdie (2016), entre d’altres— que integren cinema en viu, narració amb maquetes, performance i una ingent recerca documental. A Kingdom (2018) es mantenen fidels al seu llenguatge multidisciplinari, que fa coexistir la filigrana tecnològica amb el gest artesanal, però van encara més enllà en l’aspecte performatiu i musical, incorporant cinc intèrprets tot terreny a escena.

Els plàtans de la ira. Plètora de referències i perversions

A l’espectacle creat per Àlex Serrano, Pau Palacios i Ferran Dordal, el carnós i saborós plàtan esdevé un magnificat i deïficat, polisèmic i multívoc símbol del capitalisme en aliança amb la fal·locràcia i la testosterona. A l’entorn d’aquest nucli conceptual proliferen dades sobre multinacionals, conquestes o recessos, imatges d’expresidents dels Estats Units, cowboys i culturistes, dibuixos de Chiquita Banana i fotogrames de King Kong. I, com no podia ser d’una altra manera, es produeix també la interacció —filmada i amplificada en pantalla— amb diferents objectes: bananes reals i carretades de plàtans de plàstic en miniatura, feixos de dòlars, fitxes de casino, plantes exòtiques. En l’àmbit performatiu, abunden les intervencions musicals i els rugits goril·lacis, i s’imposa una haka maori amb efecte estroboscòpic. Tot per lliure —gamberra, còmica, efectista— associació d’idees. Per excés, acumulació i plètora.

Cinc performers al cor de la jungla multidisciplinària

Tres taules amb ordinadors, micròfons, una bateria, teclats, centenars de plàtans i documents diversos conformen l’espai dissenyat per Àlex Serrano i Silvia Delagneau, un dispositiu escènic on interactuaran de manera decisiva la videocreació de Vicenç Viaplana, la il·luminació de Cube.bz, la música de Nico Roig i les coreografies de Diego Anido. La pantalla és tan gran que els cinc performers semblen figuretes al servei d’un engranatge minuciós i un treball del tot mil·limetrat. Un hilarant Pablo Rosal assumeix amb posat eufòric i autoconvençut el discurs del capitalisme, i esdevé una mena de predicador del sistema, en realçar-ne les virtuts i minimitzar-ne els danys; amb un to didàctic entre crèdul i autoirònic, parla de la plusvàlua, les màquines de vapor, el crèdit o la conquesta de nous mons, i exalça amb sornegueria la figura de Minor Cooper Keith, magnat de les plantacions bananeres que va saber crear una necessitat urgent allà on no existia. Diego Anido, responsable de la coreografia, s’obre pas entre plantes tropicals i vaporitzadors d’aigua per encarnar un audaç explorador protocapitalista i parodiar-ne l’èpica; tan aviat estrafà el gest del culturista i del torero com esdevé simiesc i amenaçador. Nico Roig comanda el sarau musical amb esperit punk rock, i aporta la base sobre la qual rapejarà el carismàtic Wang Ping-Hsiang. El videoprogramador David Muñiz també té els seus moments de glòria, com quan es planta, vestit de plàtan, publicitari i fatxenda, davant un croma per on desfilaran les imatges de l'hiperconsumisme bananer.

L’evangeli del plàtan revelat

L’economia de lliure mercat és un monstre fora de control. Les crisis són part del joc i la bèstia s’enforteix amb cada caiguda. King Kong funciona com a imatge del desig salvatge i de l’instint sense traves, de l’energia pura i de la festa perpètua que és la societat de consum. L’espectacle, heterodox i bastard, proposa una manera enginyosa i irreverentment alegre de parlar dels estralls del capitalisme, lluny de planys victimistes i pamflets cridats. L’accelerat ritme de la cultura neoliberal anima i empeny al fake i a la fagocitació interessada de modes i consignes; a l’obsessió per generar, d’acord amb la llei de l’oferta i la demanda, plàtans ecològics, feministes, rústics, Queer, descapotables, híbrids o islamistes. De tan primària que és la metàfora, i de tan portada al límit i hipersignificada, acaba sent enormement poderosa.

Ana Prieto Nadal, investigadora teatral