LA TRAVIATA | 'Verdi davant el mirall' per Marcel Cervelló

Giuseppe Verdi no era un d’aquells compositors que maldava per reflectir en llurs obres les pròpies vivències personals. Potser sense acabar de voler-ho, però, a La traviata ho va fer. Els antecedents no n’eren favorables. Quan l’any 1844 algú li va suggerir que de la Marion Delorme de Victor Hugo en fes una òpera, el mestre respongué, sec, “No m’agraden les prostitutes a l’escena”. Quan tingué l’ocasió, però, de veure representar a París, probablement el mes de maig de 1852, La dama de les camèlies, hi va copsar alguna cosa que el feu canviar d’opinió.

Aquella dona, de vida tal vegada irregular –lliure, segons la seva visió de les coses- que, però, estimava sincerament, no podria ser la Giuseppina Strepponi que Verdi va fer seva, en una relació que ell defensava aferrissadament malgrat els maldecaps que la situació li ocasionava? Que potser el vell Georges Duval no era una representació viva del seu ex-sogre Antonio Barezzi, que sempre li retreia la seva intimitat amb una dona tan poc recomanable?

L’home Verdi, potser confirmant la identificació de l’autor literari amb el seu personatge –Armand Duval tenia les mateixes caplletres que Alexandre Dumas fill- va sentir-se de sobte campió de la causa de Marguerite Gautier i decidí fer-ne una Violetta Valery víctima de les convencions socials de l’època.

Caldria, és clar, dur a l’escena una d’aquelles figures femenines que Verdi no hi volia veure, tot i que el cas no fos exactament el mateix. Caldria fer-la-hi aparèixer com a dona del seu temps. Les consideracions de la censura, però, no ho van permetre: pel que feia a la peripècia escènica no hi havia res a dir. L’ambientació, però, no podia ser contemporània. I no ho va ser.

Tot allò que de vegades s’ha dit en el sentit de que el públic rebutjà l’obra perquè els cantants “vestien de carrer” no és pas veritat. Al llibret corresponent a l’estrena al Teatro La Fenice el 6 de març de 1853, s’hi pot llegir clarament “La scena è a Parigi e sue vicinanze, nel 1700 circa”. El fracàs de l’estrena fou, segons que sembla, per la fluixa actuació dels cantants, car si a la protagonista, Fanny Salvini Donatelli –molt activa, per cert, al Liceu a les darreries dels anys quaranta- se li aplaudí el seu rendiment vocal, no sembla que per constitució física donés el tipus de malalta de tisi. A més, el tenor Graziani no va agradar i el baríton, tot i ser el gran Felice Varesi, no va saber com sortir-se’n d’un paper que no lligava amb el seu tarannà habitual. La prova la proporcionaria el fet que l’obra, reposada al Teatro San Benedetto de la mateixa ciutat de Venècia l’any següent – sempre el vestuari d’època i davant un públic que per força havia de ser el mateix- assoliria un èxit abassegador.

Si es té en compte que l’obra teatral de Dumas s’estrenà el 2 de febrer de 1852 – la novel·la havia estat publicada quatre anys abans, només uns mesos després de la mort de Marie Duplessis, la versió real de Marguerite Gautier, amistançada amb l’escriptor- cal considerar l’òpera de Verdi com la més “moderna” de les seves, tant per la temàtica com per l’estructura musical, bastida sobre el diàleg i el canto di conversazione. Verdi, en el curs de la composició, assegurava en una carta a un amic que “aquest és un tema del nostre temps, que cap altre compositor hauria gosat tractar. Jo ho he fet amb molt de gust. M’agraden els arguments que siguin nous, bells i forts”. Amb La traviata Verdi s’havia mirat al mirall. Quedaven encara moltes obres a escriure. Però no ho tornaria fer.

Marcel Cervelló
Crític d’Òpera