SOPAR AMB BATALLA | Entrevista a Jordi Casanovas

"El teatre català ha de seguir arriscant, és el camí"
Jordi Casanovas

El proper 16 de gener arriba al Teatre Auditori de Granollers la nova comèdia negra de Jordi Casanovas, Sopar amb batalla. Al voltant d'un sopar d'una parella, del Dani i la Cris amb els seus amics per inaugurar la nova casa que s'han comprat a la muntanya, es destapen molts secrets que acaben provocant greus conflictes entre tots. La tensió serà cada cop més forta fins a desencadenar en una dura batalla. Casanovas presenta un altre cop una comèdia negra, tot i que ell prefereix dir que és una tragèdia còmica. Hem parlat amb ell perquè ens desgrani les claus del seu nou muntatge. 

 El nou sopar

Fa deu anys es va estrenar 'Sopar amb batalla' amb actors joves sortits de l'escola Eòlia. El que veurem ara és una reposició? 

No és una reposició, sinó un nou muntatge. Bé, és gairebé un nou text, té molta revisió. Hi ha moltes coses canviades. El primer muntatge va néixer com un taller a Eòlia i les característiques d'aquell muntatge, pel fet de ser un taller, va significar que tingués una vida més reduïda. Ara el text està més ajustat, seguint el mateix joc teatral que és molt bèstia, molt vigent i molt interessant. El públic en tot moment pot veure dos espais d'una casa i escollir quin és el que està veient en cada instant. Així, és el públic qui decideix la narració de tota l'obra. Decideix a qui vol seguir, a quin personatge li vol donar més protagonisme. És un joc que jo n'estava molt satisfet i que s'havia de revisar. Ara crec que el text és molt més rodó, més divertit, però també més dur.

Què ens explica aquest 'Sopar amb batalla'? 

És una parella que estrena una nova casa, una casa allunyada de la ciutat, al mig de la muntanya. S'han aïllat del rumor i el soroll de la gran ciutat. A més a més, el protagonista, el Dani, té la intenció de demanar-li la mà a la Cris davant de tots els seus amics. Aquesta petició, per alguns una mica antiquada, per altres encara vigent, és un dels temes més importants de la història. Com la visió de l'amor romàntic ens fa prendre unes decisions o suposar algunes coses de les altres persones, en aquest cas de la persona que en teoria diu que t'estima. I és que tot comença a anar malament quan un dels amics d'ella decideix fer una broma. Acaba capgirant tots els plans que havia preparat el Dani perquè fos una nit inoblidable. Es comencen a explicar molts secrets que porten molta rancúnia i acaba en la batalla que anuncia el títol. 

¿Els canvis del text reflecteixen la teva evolució com a dramaturg al llarg d'aquests deu anys? 

El text és diferent en certa manera, més profund. I sí, aporto noves mirades vitals, experiències vitals. La primera versió, estructuralment ja tenia tot el que té ara, és a dir el joc teatral ja estava plantejat. Però la definició dels personatges és més madura, té més profunditat dramàtica. Tot i que és una comèdia negra, en la que des del minut u el públic pot estar rient, també t'ho pots agafar de manera molt dramàtica. Hi ha personatges que estan patint una autèntica tragèdia personal. Aquesta és la gràcia de la comèdia dramàtica, els personatges estan afrontant un destí tràgic, però des d'un punt de vista tan grotesc i exagerat que no podem evitar riure. De fet, sempre ho he comentat als assajos, si en algun moment el públic no riu, no passa res. Igualment el que passa els afectarà, perquè dramàticament és molt intensa. Si no riuen, és perquè s'estan prenent molt seriosament el que passa. I si passa això, també serà una funció interessant. 

El nou repartiment d'actors és molt potent, no? 

Estic molt content. Tenim el Francesc Ferrer i la Mar del Hoyo, com la parella protagonista. Després hi ha el Peter Vives i la Meritxell Calvo, com una altra parella d'amics. Després hi ha el Jordi Coll que és qui fa la broma que ho altera tot. Hi ha la Majo Cordonet, que és una amiga de la Cris i que porta de convidada a la Júlia Barceló, l'únic personatge aliè a tots ells, la que fa la mirada de l'exterior, que representa la mirada i l'acció del públic a dintre de la casa i que en un moment donat ha de prendre decisions, ha de prendre partit.  

El risc contra el conservadorisme al teatre català  

Fa precisament deu anys vas comentar que el teatre a Catalunya era massa complaent i que els autors havien de ser més agosarats, arriscar més. Hem millorat en aquest sentit? 

Jo diria que encara hem d'arriscar una mica més, però segurament hem arriscat més del que es preveia. En aquest sentit anem evolucionant bé. Justament recordo una conversa a la ràdio amb l'Àlex Gorina en aquella època, on jo li deia que havíem de veure autors catalans nous a la sala Gran del TNC i als grans teatres de Barcelona. I esperava que passés aviat. Aquell any estrenava Una història catalana a la Sala Tallers. Ara, deu anys després, això és una realitat. En el meu cas, Sopar amb batalla va al Borràs, però hi ha una sèrie d'autors i autores que també estrenen en sales més grans. Els autors han fet aquest pas més gran, assumint riscos, a vegades amb més sort, a vegades amb menys sort, perquè el risc és això. Però s'ha assumit. Hem vist a la Sala Gran obres del Guillem Clua o el Josep Maria Miró, entre altres. S'han presentat obres més ambicioses i algunes han sortit més reeixides i d'altres no. Però és el més normal. D'Anglaterra ens arriben 3 o 4 obres a l'any i en fan 400 a sales de gran format. Per tant les 300 i pico restants no han sortit tan bé com les que ens han arribat. Hem de seguir arriscant, és el camí. I tot i que crec que en els últims anys ha baixat una mica el risc, l'ambició dels autors encara es manté prou viva. 

Molts esperen que la crisi que estem vivint serveixi per crear un canvi de paradigma. Això pot succeir en aquest sector? 

L'esperança que la pandèmia ens transformés, en millors persones o millor societat, s'ha esvaït, els resultats són frustrants. I pel que fa al sector teatral, encara menys. Sempre tendim cap al conservadorisme, hi ha hagut un cert risc en tot el que fa referència al que és online, però la sensació tampoc és de canvi de paradigma. No hi ha cap sacsejada, no hi ha hagut un replantejament del teatre perquè impacti a les necessitats de la contemporaneïtat. Una bona mostra precisament és el fet que d'alguna manera tornem als clàssics que ja s'estaven fent abans, a textos que ja s'havien revisat abans. La sacsejada hauria de ser pels qui tenen poder. Els hi hauria de tremolar aquest poder que ostenten.  

Es produirà aquesta sacsejada? 

No ho crec. Ens marca més una qüestió generacional. Fa quaranta-cinc anys que estem en democràcia i fa quaranta-cinc anys que es van fundar moltes grans propostes, en l'àmbit cultural també. Són molts anys i crec que estem a les acaballes d'aquest cicle. Això fa que els qui tinguin més poder, els que han de tirar endavant els grans projectes, no arrisquin. Estan arribant al final del seu camí, estan cansats i prefereixen ser conservadors. Però aquests projectes amb tants anys ja estan caducats, es nota un cansament per part de la societat.

Les "noves" obres de Jordi Casanovas a Catalunya  

Un dels teus últims espectacles que més ressò ha tingut és Jauría, obra que narra els fets dels San Fermines del 2016, de la violació de La Manada. Veurem aquesta obra a Catalunya? 

Jauría es veurà a Badalona, Viladecans i Mataró, el 29, el 30 i el 31 respectivament.  

I després hi ha Alguns dies d'ahir sobre els fets de l'u d'octubre de 2017. Què ens vols explicar en aquesta obra? 

A Alguns dies d'ahir, són uns personatges que s'estimen molt i que fan tot l'esforç perquè el diàleg no es transformi en una cosa feridora. Tenia moltes ganes d'afrontar aquesta història des d'aquest punt de vista. Per molts motius aquests fets han provocat moltes ferides i de totes menes. Jo no volia afrontar els fets de l'u d'octubre fent-ne sang. El que en tenia ganes era de plantejar una obra que intentés ser una mica curativa, amb la voluntat de comprendre totes les postures. A Alguns dies d'ahir un pot trobar acompanyament. Aquell que vulgui veure una obra que en faci sang, aquí no ho trobarà.  

Pot ser una obra incòmoda per certa part del públic que vingui? 

La veritat és que no sabria dir-te quina és la reacció del públic encara, sé que hi ha molt bon feedback, però de moment desconec a qui els incomoda més o menys. Val a dir que per mi, el que m'agrada és que des del teatre em facin pensar en coses que a mi no m'agraden, que em facin posar en el cap de persones a les quals d'alguna manera jo no tindria ganes prèviament de voler comprendre. Allò que en algun moment donat em pugui provocar cert rebuig, al final és un creixement personal. Per exemple, que jo pugui acabar entenent el pensament d'algú feixista. O m'interessa quan una sèrie em fa entendre el pensament d'un antidisturbis. És quelcom incòmode a priori, que no ve de gust. Però al final veus que tot és més complex, més difícil, més polièdric del que a vegades nosaltres volem veure. I és important que el teatre trenqui aquesta mirada més monolítica.  

I això és el que es busca a Alguns dies d'ahir? 

En aquest cas, a Alguns dies d'ahir no tracto de definir grans veritats, ni de donar respostes absolutes. El drama que viu la família d'alguna manera sí que es resol, però la qüestió política no s'ha de resoldre. El que veiem és com els afecta a cada moment i que no són ells el qui poden ni els qui han de resoldre-ho. De fet, ningú de nosaltres, ni fins i tot els protagonistes d'aquell moment són capaços de resoldre-ho. Per això no gosaria pas de plantejar alguna resolució. Així doncs, s'hi ha d'entrar amb mirades diferents. 

Martí Figueras, periodista cultural a Núvol