CARTES ÍNTIMES, CARTES D'AMOR | Per Xavier Chavarria

"Els sons de l'amor"

“El meu àngel, el meu altre jo, tot el meu món! Segueixes sent la meva única veritat, el meu únic amor, tot el meu jo! Mai cap altra dona podrà posseir el meu cor! Mai, mai! Sempre teu; sempre meva; sempre l’un de l’altra!” Aquestes enfervorides paraules pertanyen a l’última carta d’amor que va escriure Beethoven el mes de juliol de 1812. És la cèlebre i misteriosa carta adreçada a l’enigmàtica “estimada immortal”, una dona de qui no se sap la identitat perquè segurament era casada i de la noblesa. Una dona de qui Beethoven va estar profundament enamorat fins al final dels seus dies, i que segurament és la dedicatària de moltes de les seves obres. Perquè els músics, al llarg de la història, sempre han expressat millor els seus sentiments i emocions a través de la música que no pas en paraules. Avui en tindrem magnífics exemples en un concert miscel·lani de l’Orquestra, amb un fil conductor molt potent: la passió amorosa traduida en música per compositors de totes les èpoques. Partitures que són autèntiques cartes d’amor musicals, tendres o fogoses, doloroses o apassionades, i que sonaran combinades amb la lectura de les cartes d’amor literàries que aquests mateixos músics van escriure a les seves muses.

“He començat a escriure una cosa molt bonica, que contindrà la nostra vida. Allí hi serem tu i jo sols, i ningú més”, li va escriure Leos Janacek a Kamila Stosslova, l’últim amor de la seva vida, presentant-li el seu quartet de corda Cartes íntimes, que escoltarem en aquest concert. Un amor furtiu, perquè ella era una dona casada, amb dos fills, i era trenta-vuit anys més jove que ell. “Ets darrere de cada nota, viva, contundent, amorosa. Les meves notes et petonegen per tot arreu, et criden amb passió...”. Cap de les set-centes cartes que Janacek va enviar a la seva estimada al llarg de deu anys és tan eloqüent com la seva música, i aquest quartet Cartes íntimes és un autèntic monument a l’amor, on la part de viola té un paper molt destacat: possiblement és la personificació de la pròpia Kamila. Malauradament l’autor no va poder escoltar mai aquesta obra perquè va morir un mes abans de l’estrena, el 12 d’agost de 1928.

Un repertori amb música tendra però inflamada, dolça o amb esclats de fúria i plena de contrastos, com la de Beethoven, un home turmentat per amors impossibles que al capvespre de la seva vida fa una confessió musical de les seves renúncies en una de les seves últimes obres (de 1825), el monumental quartet n.13 op.130, que dura prop d’una hora i del qual en sentirem la Cavatina. Adagio molto espressivo. Beethoven era enamoradís, i de jove va festejar diverses dones, majoritàriament alumnes seves molt més joves que ell i que pertanyien a una classe social diferent a la seva. Però el que va fer fracassar totes aquestes relacions (Beethoven mai no va tenir cap relació estable) era el caràcter arrauxat, vehement i un pèl tosc del genial compositor: les captivava però les espantava. Avui en dia hagués tingut molts problemes i alguna denúncia... I en aquest quartet que sentirem avui, Beethoven, sord, malat i aïllat del món, ja ha tirat la tovallola, i ha renunciat a trobar (i a rebre) l’amor a la seva vida, però tot i les seves xacres, els fracassos i les decepcions, segueix sent un home enamorat i profundament apassionat que s’expressa millor que mai a través dels sons musicals.

Brahms enviava per correu moltes de les partitures que escrivia a la seva estimada Clara Schumann, l’amor platònic de la seva vida. Ella, vídua de Robert Schumann, era catorze anys més gran que ell, i era una extraordinària pianista que feia gires arreu d’Europa amb molt èxit. Brahms l’adorava secretament: les seves cartes no son especialment apassionades, però la seva música està plena de tendresa, serenor, nostàlgia i resignació. L’Scherzo que sentirem avui és la part eufòrica i engrescada d’un Sextet molt romàntic i apassionat, escrit en plena joventut. Va ser un amor no correspost que va generar una relació estreta però distant que els va acompanyar tota la vida. De fet, Brahms només va sobreviure uns mesos a la mort de Clara: potser la seva vida va perdre sentit...

El cèlebre “Lament de Dido”, pertanyent a l’òpera Dido i Enees del compositor barroc Henry Purcell (la primera òpera anglesa de la història!) és una de les àries més intenses i commovedores que mai s’hagin escrit. La reina cartaginesa plora la marxa del seu estimat Enees, i decideix acabar amb la seva vida en no suportar la seva absència. La melodia que canta, fonamentada sobre un baix obstinat a ritme de Xacona en línia descendent per cromatisme, és un paradigma de retòrica musical de gran expressivitat on cada paraula està il·lustrada pels girs de la veu: una meravella simple i breu, que ens cantarà carolina Alabau.

I entre el generós i variat repertori d’aquest concert també hi trobem el cèlebre Intermezzo de l’òpera Goyescas d’Enric Granados, l’última partitura que va escriure abans de morir ofegat al Canal de la Mànega, el març de 1916, quan tornava en vaixell des de Nova York on s’havia estrenat l’òpera amb un èxit apoteòsic. En plena primera guerra mundial, un submarí alemany va torpedinar el Sussex, el vaixell a bord del qual viatjaven el compositor lleidatà i la seva esposa Amparo Gal, que es van llençar a l’aigua i ja no en van sortir (la nau, molt malmesa, va arribar a les costes de Normandia amb la major part del passatge sa i estalvi: la tragèdia, doncs, és doble). Granados va morir en el zènit de la seva carrera, aclamat, il·lusionat i ple de projectes. A Barcelona els esperava el seu fill Paquito, que havia nascut sis mesos enrera, i els seus cinc germans. Sembla ser que Granados va haver d’escriure aquest Intermezzo instrumental la nit abans de l’estrena perquè el canvi d’escenari requeria uns cinc minuts de teló abaixat... i li va sortir un dels episodis musicals més bonics de tota la seva producció, altament romàntic i delicat, i que va acabar sent el seu cant del cigne.

L’actriu Maria Manau llegirà fragments de cartes d’amor d’aquests autors (i també dels assistents que ens n’han enviat, amb tota la discreció, això si!), i la veu de Carolina Alabau afegirà emoció i carnalitat a les cançons i àries d’amor de músics de totes les èpoques, des del barroc fins a l’actualitat, i sense oblidar un dels grans clàssics de la chanson francesa: La vie en rose, una joia d’una altra veu apassionada i envoltada d’amors tèrbols, Edith Piaf.

I és que la música és capaç de dir-nos coses que les paraules no poden expressar.

Xavier Chavarria, musicòleg i presentador de la conferència prèvia del concert al Teatre Auditori de Granollers