RÈQUIEM DE MOZART | Per Xavier Chavarria

“Sento a la llengua el regust amarg de la mort...”

Aquestes paraules van ser dites per Mozart a la seva esposa poques setmanes abans de morir i durant la gestació de la música que sentirem avui, en aquest espectacle integral d’altíssim voltatge emocional, visual i sonor. Una de les obres més cèlebres de la història de la música s’agermana amb la dansa i el moviment en una conjunció artística que farà aflorar un univers d’emocions i d’inquietuds comunes a tota la humanitat, i presents en aquesta obra mestra de Mozart: el Requiem. Una obra commovedora i plena de força que Mozart no va poder acabar perquè va morir mentre l’escrivia, la matinada del 5 de desembre de 1791, quan encara no havia fet trenta-sis anys.

I més de dos segles després, el Rèquiem segueix envoltat de misteris i enigmes, tant pel que fa a la gènesi com a la seva gestació, però també per les dramàtiques condicions en què Mozart va compondre alguns passatges d’aquesta música sublim, durant els últims dies de vida, al llit i en pèssimes condicions de salut.

El mes de juliol de 1791, i mentre estava acabant d’instrumentar La flauta màgica, Mozart va rebre un misteriós encàrrec, a través d’un emissari anònim, de compondre una Missa de difunts a canvi d’una quantitat important de diners. De fet, qui el va encomanar va ser el comte Walsseg, un noble melòman i excèntric que organitzava concerts al seu castell d’Stuppach on músics professionals tocaven les obres que ell comprava a compositors de renom i que feia passar per seves. Però això Mozart no ho sabia... i no ho va saber mai.

Mozart s’hi va posar a la tardor; durant l’estiu, la seva salut i l’estat d’ànim eren ben normals, però el 28 d’agost el compositor Franz Niemetschek el va visitar a Praga, hi va conviure quinze dies, i va descriure Mozart “amb nàusees constants, prenent un munt de medicaments, amb aspecte pàl·lid i trist; tot i que mostrava encara bon humor, quan els amics marxàven es posava a plorar”. A finals d’octubre, Mozart confessa a la seva esposa Constance que sent la mort molt aprop i que té la sensació que l’estan enverinant. El 20 de novembre torna a recaure i ha de fer llit: ja no se n’aixecarà mai més. Durant els últims dies de vida, ajagut i en pèssimes condicions de salut, va seguir escrivint el Rèquiem i, amb Constance i el seu deixeble Süssmayr, en cantava fragments dels quals ell feia la part de contralt. L’emocionava especialment el Recordare i seguia donant instruccions de com acabar la peça perquè pressentia que ell no podria fer-ho: de fet, va arribar a pensar que ell mateix era el destinatari d’aquella missa de difunts que li havia encomanat aquell personatge misteriós de qui mai en va saber la identitat.

Mozart va estar lúcid fins a l’últim moment, però no va poder acabar l’obra: al manuscrit, la seva cal·ligrafia s’acaba just al vuité compàs del Lacrimosa, i de la resta de material no se’n sap l’autoria amb certesa. Segurament el geni salzburguès va donar totes les instruccions necessàries per acabar-lo, perquè l’obra és sublim de principi a fi. De fet, el Requiem és una obra eclèctica perquè que conté un ventall sorprenent d’estils i llenguatges, que van de les fórmules arcaiques (amb fugues escolàstiques, plenament barroques, i episodis polifònics) fins a passatges dramàtics, quasi operístics, i elements maçònics, alguns de gran solemnitat, tot magníficament integrat i equilibrat.

Mozart va ser enterrat a la fossa comuna d’un cementiri als afores de Viena que ja no existeix. El seu Requiem va sonar per primera vegada el 14 de desembre d’aquell any a Viena, i segueix sent una de les obres més impactants que mai s’hagin escrit, plena d’emoció i transcendència, una sagrada confluència de dolor i bellesa que commou els sentits i que transfigura els nostres pensaments fins a convertir-los en emoció pura. I aquesta visió transcendent quedarà també reflectida en la coreografia de Maria Rovira i la seva Crea Dance Company, que convertiran els sons en moviments i danses, fusionant diferents estils, cultures i moviments artístics en la seva posada en escena: una autèntica al·legoria de la vida i de la mort.

Xavier Chavarria, musicòleg i presentador de les conferències prèvies dels espectacles de música clàssica al Teatre Auditori de Granollers