MADAMA BUTTERFLY | Per Jordi Torrents

A Madama Butterfly hi apareixen dos tipus de personatges: japonesos i nord-americans, dues nacionalitats fins aleshores exòtiques en el món operístic, però també en el món en general a principis del segle XX). Els Estats Units marxaven amb pas ferm cap el lideratge mundial, mentre que el Japó sortia del seu aïllament ancestral i buscava el seu lloc en un món que canviava a gran velocitat.

L’argument d’aquesta obra mestra de Puccini ens mostra una pel·lícula que esdevindria habitual on els americans abusen de tercers. En nom de no sé quin costum deplorable, el tinent Pinkerton, de l’armada estatunidenca, tria passar els temps que haurà de romandre a Nagasaki en bona companyia femenina, però de forma ‘legal’, celebrant un casament de durada provisional. Pinkerton, un dels personatges més menyspreables del repertori, ho resumeix molt bé, i amb gran arrogància, explicant la seva visió del “ianqui rodamón”, que té el dret a agafar i esprémer el plaer allà on es trobi. “Un credo molt fàcil que fa gaudir la vida però entristeix el cor” li replica el cònsol Sharpless, l’altre americà, home madur i savi amb les qualitats dels del seu gremi. Poc ha canviat, em temo, aquesta teoria fins el moment present.

El problema esclata quan l’esposa ‘provisional’, la joveneta Cio-Cio-San, de només quinze anys, s’enamora del marit i es pren la pantomima seriosament en una situació que arriba a durar fins tres anys, els que Pinkerton triga a tornar, amb una criatura que va néixer d’aquella nit de noces, adornada amb el més esplèndid duo d’amor de totes les òperes. El final ja el sabeu i és corprenedor.

Puccini va voler adaptar l’obra teatral  Madama Butterfly: una tragèdia japonesa, de l’autor nord-americà David Belasco (1853-1931), que havia vist representada a Londres l’estiu de 1900. Aquesta obra, al seu torn, provenia d’una relat curt, amb el mateix nom de l’òpera, original de John Luther Long (1861-1927), publicat el 1898. En ell, l’escriptor americà, recreava la història en base als records de la seva germana que, esposa d’un missioner metodista, havia residit uns anys al Japó. I encara hi ha més, la vessat francesa. Pierre Loti (1850-1923), el famós escriptor francès de novel·les exòtiques, havia publicat el 1887 Madame Chrysanthème, que també es desenvolupa a Nagasaki i amb un argument molt similar, del qual també van beure els llibretistes de Puccini. D’aquí en va sortir una altra òpera, amb el mateix títol, una comédie lyrique amb música d’André Messager (1853-1929), estrenada a París el gener de 1893.

Com podeu veure, el món de les fonts literàries de Madama Butterfly de Puccini és ben divers i també prolífic. La nostra petita heroïna japonesa ha estat ben acompanyada, doncs, i avui en dia, malgrat el gran fracàs de l’estrena, continua sent molt estimada pel públic ja que, als sentiments punyents de l’obra s’hi uneix una música brillant i emotiva com mai, que s’enganxa a tu, espectador, i no et deixa ni en sortir del teatre.

Jordi Torrents, vicepresident de l’A.A.O.S.