RÈQUIEM DE FAURÉ | Per Xavier Chavarria

En commemoració del 85è aniversari del bombardeig de Granollers

Aquest concert serà un homenatge musical de gran solemnitat en memòria de les víctimes del bombardeig que va patir la nostra ciutat el dia 31 de maig de 1938, quan farà 85 anys gairebé justos. I l’obra central del programa té un altíssim component emotiu, perquè és un dels rèquiems més dolços, plàcids i corprenedors de la història de la música: el Requiem de Gabriel Fauré. La interpretació d’aquest Requiem anirà precedida, a la primera part, per l’actuació individual de dos dels cors residents al Teatre-Auditori, el Cor de Cambra de Granollers i el Cor Jove Amics de la Unió, que ens interpretaran una petita selecció del seu repertori, obres corals d’autors diversos i estils diferents, i que faran de preludi al plat fort de la vetllada.

A la segona part, el Cor Mixt i el Cor Arpegi (també de la Societat Coral Amics de la Unió) s’afegiran a aquestes dues formacions per interpretar-nos aquesta obra que Gabriel Fauré va compondre l’any 1887, una obra plena d’espiritualitat, de bellesa i de dolçor, i lluny del dramatisme apocalíptic i grandiloqüent que hi van abocar altres grans compositors com Mozart, Berlioz o Verdi. Aquest Requiem sembla una cançó de bressol, serena i tendra, que venç (o ajudar a superar) la por a la mort: “És així com jo veig la mort, com un deslliurament feliç, una aspiració a la felicitat del més enllà, més que no pas com un passatge dolorós”, va dir l’autor en certa ocasió.

Mai no sabrem del cert què va motivar Gabriel Fauré a escriure aquesta música sublim. Feia dos anys que son pare havia mort, i mesos després va sonar al funeral de sa mare, però en alguna ocasió ell mateix va confessar que l’havia escrit pel pur plaer d’escriure, i se sap del cert -pel testimoni del fill del compositor, Philippe- que Fauré era agnòstic, i que en realitat es tractava simplement d’un exercici de composició. A quaranta-dos anys, Fauré va sentir la necessitat d’acostar-se i reconciliar-se amb la mort, de donar-li una visió humana, de descobrir-li la cara amable, i fins i tot de donar-li un valor artístic. I així va néixer una de les obres més estimades i populars del compositor i del repertori religiós de tots els temps, una obra a contracorrent, íntima i recollida, on ha desaparegut la còlera divina, el judici final (la referència al Dies Irae és anecdòtica i fugaç), les trompetes de l’apocalipsi, el turment, la culpa i el pecat: al centre neuràlgic de l’obra hi trobem el Pie Jesu, una autèntica pregaria de deslliurament, d’anhel de repòs, plena de serenor, d’esperança i confort, de només 34 compassos, i que ha de cantar una veu ingènua, delicada, quasi angelical. De fet, a l’estrena, el 16 de gener de 1888 a l’església de la Madeleine de París, la va cantar un nen que pertanyia a l’Escolania del temple, la que dirigia el mateix Fauré: aquest nen tenia onze anys i es deia Louis Aubert, i amb el temps es va convertir en un músic i compositor de certa rellevància. I per aquesta raó és tan encertada la decisió de Josep Vila de fer cantar aquesta petita joia a un cantaire del cor Veus, per evocar aquesta innocència, la ingenuitat i la dolçor d’una veu blanca, tal i com ho va pensar el mateix compositor.

De la mateixa manera, avui sentirem la versió que el mateix Fauré va completar l’any 1893, plantejada per a una formació instrumental reduïda, amb una tria d’instruments molt especial (corda amb arpa, trompes i orgue) que evoca aquest esperit recollit i íntim tan especial i característic d’aquesta obra. En paraules de Nadia Boulanger, les veus de Fauré semblen formar un lligam entre el cel i la terra. I efectivament, aquest Requiem acaba amb un responsori, In paradisum, que no pertany al propi de la missa de difunts però que ens transporta directament a un estadi superior, eteri, d’absoluta serenor i de pau interior: si ho voleu, digueu-li cel. Serà una preciosa manera de recordar les víctimes de la barbàrie feixista a la nostra ciutat ara fa 85 anys.

Xavier Chavarria, musicòleg