Romeu i Julieta | Per Verónica Maynés

El triomf musical de l’amor més enllà de la mort

Romeu i Julieta és una de les pàgines més extraordinàries de l’òpera francesa.

Quan Charles Gounod va obrir-se camí en el gènere operístic, França estava sota el règim de Napoleó III, qui havia prohibit la grand opéra per ser el mitjà amb el qual els compositors criticaven el sistema polític. La censura va provocar la pèrdua d’interès per la temàtica històrica revolucionària, i va donar espai al desenvolupament del drame lyrique. En aquest context teatral, controlat per un govern autoritari i dirigit a un públic burgès, Gounod va recórrer a una història que li fascinava: la de Romeu i Julieta.

El final porta un missatge clar: el triomf de l’amor més enllà de la mort i dels odis ancestrals.

Musicalment, és una de les pàgines més extraordinàries de l’òpera francesa, on Gounod descriu amb sons la psicologia i emocions dels protagonistes. L’obra comença en la dramàtica tonalitat de re menor, amb els instruments de vent metall marcant un motiu amenaçador que anticipa un final tràgic. Una segona secció, en fugato, i seguint la tradició de les obertures franceses, suggereix el joc d’oposicions entre les famílies dels amants. A continuació, el cor declama el pròleg de Shakespeare, en clara al·lusió a l’antiga tragèdia grega i a la reforma operística de Gluck. El final del pròleg, en re major, anuncia la mort dels amants com a alliberació. La descripció musical de la parella evoluciona paral·lelament als esdeveniments. Juliette es presenta amb una ariette en forma de vals –Je veux vivre-, com un ocell que vol gaudir de la seva llibertat i joventut. Roméo queda fascinat i li dedica un madrigal –Ange adorable-, també a ritme de vals, amb una inestabilitat tonal que transmet el seu nerviosisme. El final del madrigal, amb la parella cantant a duo després d’un joc de seducció, augura la seva unió. L’anacrònica presència del vals –inexistent a l’època de Shakespeare– és una concessió a la Juliette de l’estrena, Caroline Miolan-Carvalho, apassionada pel ball. Gounod va utilitzar la venturosa tonalitat de re major per descriure l’única nit d’amor dels adolescents, ja casats, i presentant-la com a metàfora de la mort; al somni de Julieta, l’estatisme musical mostra l’atmosfera d’irrealitat i engany. La gran scena de Roméo al panteó transporta als pentagrames la seva agitació creient morta a Juliette. El final, en la tonalitat de mi bemoll major –mig to més aguda que re menor i exempta de dramatisme–, porta un missatge clar: el triomf de l’amor més enllà de la mort i dels odis ancestrals.

Verónica Maynés, musicòloga, crítica musical, investigadora i professora de piano, Història de l’Òpera i Història de la Música. Col·laboradora de la revista Ópera Actual